1er PREMI DE NARRACIÓ 2012 - Premi Solidaritat "Xavier Fàbrega"

Freddy i el doctor del nas vermell

....Acabava d’arribar a la sala de bany, on es disposava, com cada dia a netejar-se l’exageració d’un maquillatge que li transfigurava la realitat de les seves faccions -remarcadament corrents- en una fesomia entranyable i simpàtica. La vermellor intensa d’aquell nas rodó en forma de bola li conferia un posat entre murri i accessible que els infants adoraven. També uns ulls pintats amb purpurines multicolors sobre blanc li dissimulaven de manera eficaç la tristor d’una mirada que moltes vegades li era difícil reprimir ateses les circumstàncies d’allò que veien.

Quan es donava el cas i no podia controlar la preocupació i el desconsol del seu esguard, tancava els ulls davant l’observança contumaç d’aquelles criatures i, de sobte, apareixien pintats dos cors vermells, un a cada parpella, que arrencaven instantàniament les rialles més encomanadisses dels petits malalts. Sobre la solapa de la bata blanca hi portava una flor postissa -també exagerada i acolorida- de la qual en sobresortia una papallona riallera que libava amb molta gracilitat el nèctar d’aquells pètals plastificats. L’agitació continuada que li proporcionava la molla que la subjectava, donava moviment i ajudava a trencar l’estirada solemnitat de la seva bata de metge.

Com a continuació de l’uniforme, uns pantalons apedaçats multicolors que li curtejaven intencionadament gairebé sota genoll, deixaven entreveure uns mitjons de ratlles travesseres amplíssimes de color vermell sobre blau elèctric. Remataven la disfressa unes sabates grandioses -de to marró envellit -obertes de la part del davant, d’on hi sobresortia una llengua vermella estrident que es movia a cada passa que feia i que quedava mossegada per unes dents pintades sobre el ribet de la ufanosa sabata foradada. Penjats del seu coll, complementaven la posada en escena una càmera fotogràfica de fireta de la qual, en activar el dispositiu, en sortia un ninot xiulador que feia llengots davant la sorpresa dels infants i un estetoscopi decorat -amb tota la intenció- sobre el qual hi havia pintades les escates verdes d’una serp mossegadora i fantàstica. A les butxaques laterals de la bata hi acostumava a portar globus dels més variats colors, que inflava i modelava a pleret davant dels ulls estupefactes d’aquells espectadors que es delien meravellats per la consumació de tanta destresa.

Així doncs, no era gens estrany que al costat del capçal dels llits d’aquells infants malalts hi sovintegessin les més variades figures fetes amb la tècnica de la globoflèxia. Altres vegades, en una de les butxaques dels pantalons hi portava una petita harmònica amb la qual musicava tonades airoses que omplien d’alegria la planta d’oncologia d’aquell hospital. Com cada dia també, en veure’s la seva imatge reflectida en el mirall de la sala de bany, la seva ment maldava per entreveure quina de les seves personalitats resultava més beneficiosa: la de metge o la de pallasso. El dubte però no li frenava el convenciment amb el qual intentava conjugar ambdues coses de la millor manera possible sense que una desvirtués l’efectivitat de l’altre....

Les complementava convençut que no tenia millor opció davant la crueltat d’aquella malaltia que s’acarnissava amb aquells innocents. Per desgràcia, els resultats de la seva interpretació com a pallasso superaven amb escreix la seva eficàcia com a metge i aquest era un conflicte permanent que el torturava. Sovint, en tornar a casa, un sentiment d’impotència s’apoderava d’ell i li provocava un desànim transitori que només superava quan l’endemà retornava a l’hospital per a reprendre, com el circ, de nou la funció.

Aquells infants mereixien i sobretot necessitaven que el desànim no aflorés. L’esperit de superació, tant del pallasso com del metge, eren el millor exemple que els podia donar.

Encara portava dibuixat el somriure de pallasso al rostre quan li van comunicar que el seu petit ídol, el més valent entre els valents, havia lliurat la seva ànima amb una serenor absolutament lloable. Una llàgrima estripada de dolor li negà els ulls sense poder fer res per a reprimir-la. De nou un sentiment d’impotència li estremí les seves dues ànimes: la de pallasso i la de metge sense saber quina tenia més adolorida. No es va poder estar de plorar desconsoladament en la solitud d’aquella sala de bany on habitualment es transformava. Per més que a la facultat de medecina li expliquessin que els metges no eren infal•libles i que havien d’afrontar amb fredor els reptes sense deixar que el terreny professional envaís al personal, el seu tarannà d’inconformista es rebel•lava davant la magnitud de la tragèdia. Com a metge havia fracassat en l’intent de salvar la vida del seu petit amic.

Mica en mica havia vist com els seus coneixements mèdics havien estat incapaços i insuficients de frenar la crueltat d’aquella malaltia devastadora. Només les seves habilitats de pallasso havien pogut suavitzar – per a aquell infant- la duresa d’aquelles hores allargassades en la fredor d’una habitació d’hospital durant tant temps. En aquell mar de dubtes i retrets inevitables només el pallasso es podia sentir útil i eficaç, només el pallasso semblava haver estat a l’alçada de les circumstàncies.

El record de les estones viscudes al costat del valent Freddy van servir perquè -en el seu interior- el pallasso tendre consolés al metge impotent. De tornada cap a casa va notar com l’agror de les seves llàgrimes es transformava en un bàlsam reparador quan la humanitat del seu cor de pallasso va envair de manera fulminant el seu empíric cervell de metge. Va obrir el reproductor de música del cotxe i va seleccionar la cançó que sovint escoltava i que tant agradava a Freddy. L’havien sentit tantes vegades junts que ja formava part de la seva vida. Amb la tonada de la cançó Angel de Jack Johnson acaronant-li els sentits, va buscar a la guantera del cotxe una d’aquelles boles d’espuma vermella, se la va col•locar al nas mentre conduïa i es va deixar portar pel record de la rialla del seu amic.

Des de la seva arribada a la planta d’oncologia, en Freddy havia demostrat que no era un malalt corrent. Malgrat la seva curta edat gaudia d’una serenor i d’una integritat ben poc habitual. Tocat per una leucèmia que no havia pogut apagar un somriure entranyable, amb una cara pigallada decorada per uns ulls blaus d’aiguamarina que no demostraven estar espantats i uns rínxols de querubí que el sol havia daurat a les platges de Corralejo, era capaç de generar admiració per allà on passava. Accentuava la seva bellesa de nen d’anunci, la gràcia d’un parlar canari -dolç i enganxós a la vegada- provinent dels seus ancestres majoreros. La pell bruna, llepada de sol i vent alisi, denotava que la major part del seu temps l’havia passat en contacte directe amb la natura.

Els seus pares practicaven dos dels esports nàutics per excel•lència a Fuerteventura, el surf i el kitesurf, que s’havien posat de moda feia uns quants anys a l’illa ateses les magnífiques onades de les seves platges i el permanent vent que s’hi escampava. Entre onades, vent i salanc de mar, el petit Freddy havia après a aguantar l’equilibri sobre la taula de surf al mateix temps que aprenia a caminar. Fins que li detectaren la malaltia, la seva vida transcorregué plaent en aquell hàbitat paradisíac que la natura semblava haver dibuixat – com els exteriors d’una pel•lícula- només per a ell. El seu esguard infantil tenia el color d’aquell mar que no es cansava de mirar i la seva pell –tan tendra encara- tenia la finor de la sorra d’aquelles platges que ja no podria trepitjar.

Els seus pares decidiren cercar els millors especialistes, primer a l’illa i més tard a Barcelona, per afrontar aquell problema de salut amb tots els mitjans possibles. Només d’arribar, Freddy va rebre amb molta valentia el tractament intensiu que els metges consideraren adequat per a la seva malaltia. Malgrat que la medicació el deixava baldat i algunes vegades les forces li flaquejaven, en Freddy corria amunt i avall per la planta d’oncologia repartint alegria i dinamisme arreu. Ben aviat va fer amics tant entre els altres infants malalts com entre el personal mèdic. Jugava i animava a altres nens que com ell es trobaven en la mateixa situació. Col•laborava intensament amb els metges i les infermeres de la planta. Els omplia el temps explicant-los les sensacions de cavalcar sobre les onades, moll de mar i sal, o el plaer de fer volar un estel que el vent feia remuntar cel amunt. Els parlava d’una llibertat i d’una independència que, en la seva condició de malalts, suara no tenien però que anhelaven amb tota la intensitat. Els animava a acceptar el tractament amb la fortalesa dels herois dels llibrets de còmics que llegien i els ajudava a inventar les més rocambolesques aventures per a mitigar i oblidar el dolor. Altres vegades els cantava cançons del seu artista preferit, el mateix Jack Johnson que havia sentit repetidament en tantes ocasions amb el seus pares.

La primera vegada que es veieren en Freddy i el doctor del nas vermell, en aquell despatx de l’Hospital de Sant Joan de Déu, van saber que entre els dos hi havia quelcom més que una simple relació metge/pacient. Per aquelles coses que a vegades la lògica no deixa entendre, quan van mirar-se als ulls van veure que un vincle afectiu els uniria per sempre més. La serenitat de l’infant valent i la perseverança del metge compromès es fonien en una complicitat absolutament necessària. La rialla d’ambdós va segellar aquell pacte d’amistat. L’interès i la gràcia que aquell nas vermell va provocar en la criatura fou d’una immediatesa considerable.

El primer que va demanar Freddy al doctor fou si li deixaria portar també un nas vermell com el seu per poder portar alegria i rialles als seus companys. Des d’aleshores no hi va haver cap dia que en Freddy – estigués com estigués- no es passegés per la planta d’oncologia guarnit amb aquell nas vermell que traspuava esperança per allà on passava. A les estones més crítiques en Freddy cercava refugi prop del doctor del nas vermell que, malgrat estar tan enfeinat, li dedicava tota la tendresa que podia. Parlaven dels seus gustos comuns malgrat la diferència d’edat, es recolzaven l’un a l’altre i s’omplien d’ànim en aquell atzucac comú. El doctor del nas vermell estava orgullós del seu petit amic i d’ell aprenia la importància de la proximitat amb els malalts.

Moltes vegades aquella relació tan directa feia més efecte que la millor de les medicines. Estava convençut que la pitjor contraindicació que podia sofrir un malalt era la por que provoca la solitud. Més encara quan es tractava d’infants malalts que han vist truncada la seva vida sense poder entendre el perquè. Evidentment en Freddy tampoc ho entenia però, malgrat la seva curta edat, havia estat capaç de copsar la solidaritat d’aquell doctor especial. Acceptava amb resignació la seva condició de malalt i col•laborava amb el metge a repartir alegria, fortalesa i esperança entre els demés pacients. Aquesta simbiosi els feia diferents, especials i únics. Es lliuraven als demés amb tota la intensitat de la que eren capaços, fruïen del seu compromís amb absoluta complaença i encomanaven el seu tarannà solidari per allà on passaven.

Quan l’any 2000 el doctor del nas vermell havia fundat l’organització dels Pallapupes, pallassos d’hospital integrat per personal mèdic variat i voluntaris externs, poc podia imaginar els beneficis que arribaria reportar en els malalts. En Freddy ja no hi era físicament però el seu esperit i el seu exemple es mantindrien vius. En recordar l’amic, amb la música de Jack Johnson pujada de volum, va veure que la seva tristor es convertia en esperança. Es va sentir profundament recompensat per l’exemple de Freddy, per tot el que aquell infant li havia ensenyat. També, pensant en Freddy, va ésser conscient que gràcies a aquella organització de pallassos d’hospital que feia anys havia fundat, no es permetia que a cap planta de cap hospital infantil hi faltés una rialla d’esperança.

Va fer baixar la finestreta del cotxe i en sentir que el vent li acaronava la cara, la seva imaginació el va transportar a les magnífiques platges de Corralejo, on un querubí de rínxols d’or, amb la cara pigallada i un nas vermell tocat sobre una rialla, cavalcava damunt de les onades allargassades sense fi. Demà es tornaria a sentir amb ànims per a posar-se novament -i per sempre- el seu nas vermell de pallasso d’hospital, per a posar un Pallapupes a la vida de cada malalt.

Lluís Ferrés Planella

1er premi – Categoria 8 ADULTS

XII PREMI SOLIDARITAT”XAVIER FÀBREGA”

Agrupació Antics Alumnes Bell-lloc

2012



GENT DIFERENT: L'encant d'Inés

No és pas que no cregui en l’absoluta capacitat que tenen els infants per a sorprendre’ns en un moment determinat. Simplement penso que hi han dies què un se sent més afortunat que altres per a superar amb èxit la més que palpable distància que separa el món dels adults de l’univers dels infants. Tot això passa com per art d’encanteri, sense cap més raó plausible que la de la casualitat i, voldria suposar, que no ha de ser res més que una simple conseqüència derivada de la típica frase que tenim els catalans del “val més caure en gràcia que ser graciós”. Pel què sembla, avui jo he tingut aquesta sort. És ben cert que la nostra condició d’adults sovint ens precipita a la fredor i ens obliga a tancar els ulls davant d’aquest univers magnífic en què és capaç de convertir-se la innocència dels més menuts. A priori la separació entre aquests dos mons, - es miri des d’un costat o des de l’altre- es presumeix infranquejable i és en aquest precís moment quan se’ns planteja l’etern dilema de qui ha de donar el primer pas per a acostar les posicions.

Amb la lògica tradicional, i per a trobar-hi una solució, ens podríem refugiar novament en la saviesa popular i aferrar-nos a la frase de “qui tingui més seny que se’n valgui” però no em serveix del tot. Dubto que qui hagi de tenir més seny sigui un estereotip costumista que es pugui entendre com a determinat i definitiu. Celebro que –en aquest cas- hagi estat Inés la posseïdora del seny i hagi aconseguit trencar tots els clixés al desplegar tot el seu encant. Més encara quan la situació no ha estat ni pretesa ni premeditada. Ni ella ni jo, sabíem que ens trobaríem. Amb sorpresa, intueixo que –casualment- ambdós devíem estar en el lloc precís i en el moment adequat. El seu pas m’ha corprès i la seva lliçó m’ha fet entendre que no sempre les coses han d’anar com han anat sempre. Avui gràcies a Inés he vist clara la gràcia que té que el peix petit es mengi al més gran. A l’ombra de les palmeres del passeig de Lloret de Mar, David ha tornat a guanyar a Goliat.

No tens cabells...! – m’ha dit Inés amb cara de sorpresa mentre mirava a la seva mare per a verificar que estava encertada en la seva apreciació. Els seus ulls espurnejants de naturalitat m’han tornat a repassar de dalt a baix per a confirmar si era cert el què havia vist. Convençuda de la certesa i davant de l’evidència no s’ha pas estat de demanar-me que com era que no tenia cabells.

És que me’ls he tret per a venir-te a veure i per a demanar-te si em deixaries les teves cuetes per a posar-me-les i ser guapo...! – li he dit de la manera més ràpida que he pogut. Però si tu ja ets molt guapo...!!! – m’ha contestat en una jugada automàtica i intel•ligent per a no haver de desfer-se de les seves preuades cuetes.
Si però és que avui faig una festa de “cumple” en una piscina de boles de colors i les necessito perquè vull estar més guapo. Que vols venir a la meva festa? – li he preguntat. Mami, li puc donar les cuetes i anar a la seva festa...!!! -ha demanat amb tota la seva vivesa. No m’enganyis, segur que dius la veritat? Segur que jugarem a la teva piscina de boles de colors? –m’ha etzibat davant la meva cara de catxa de pòquer. Quan m’he vist obligat a confessar-li la veritat ha tingut la delicadesa de perdonar-me amb un somriure de complicitat. En l’expressió pietosa dels seus ulls preciosos hi he volgut interpretar que això de les mentides ha d’ésser un tema que ella, en la seva condició d’infant, no acaba de tenir controlat i suposo que també agraeix que quan se n’hi escapa alguna li sigui perdonada amb la mateixa rapidesa de la qual ella és capaç.

Valoro profundament la dolçor de cadascuna de les seves expressions i sobretot la seva fantàstica comprensió per a poder imaginar que el món que ens separa no és tan distant com els adults pretenem que sigui. Amb els seus gestos i amb el seu tracte exquisit m’ha fet reflexionar sobre la necessitat imperiosa que els grans hauríem de tenir de saber-nos posar a l’alçada dels més menuts i mirar-los a la cara amb la mateixa puresa i innocència que ells són capaços d’oferir. Segurament només així seríem dignes de la seva meravellosa manera de concebre el món. Quan s’ha acomiadat de l’amiga amb la que jugava, Inés ha adoptat un posat tràgic digne de les millors pel•lícules i a la distància li ha dit amb tota la tendresa: Adiós...!!! No puedo vivir sin tiiiiiiiiiiii...!!!. Un gest – que com la majoria dels seus- ha estat absolutament fantàstic i concloent. Genial.

També ha arribat l’hora d’acomiadar-me i ho ha fet amb la mateixa naturalitat del moment de la nostra presentació. Per a fer-me el petó ha volgut saltar des d’un dels bancs del passeig i enfilar-se a la meva alçada des d’on ha exclamat un "Mami, mami.... des d’aquí dalt es veu el mar...!!!" – total i definitiu. Avui, com un Goliat en veure’s vençut per la millor i més encertada pedra que li han tirat mai, m’he sentit enamorat. Enamorat d’Inés, la preciosa lloretenca de cuetes màgiques que amb la seva simpatia m’ha robat el cor.
Lluís Ferrés Planella

EL MAGNETISME DEL PARADÍS - Cala Banys

He volgut inventar el millor moment en un oasi de records on les palmeres m’acompanyen i desdibuixar les petjades de l’estrès d’una setmana que s’ha acarnissat d’una manera contundent. Feia temps que no havia baixat a la cala i en aquesta injustificada absència gairebé m’havia ben oblidat de la màgia perpètua que s’hi respira.
Aquest dissabte d’abril el silenci s’escapa i es fa fonedís amb la primera marinada d’un matí esplèndid. El llibre Cuentos de la Alhambra que estic llegint, roman obert sobre la taula i un perfum intens d’eucaliptus malda per l’ambient amb la gosadia justa per a fer-se notar. Malgrat la seva suavitat, un ventet de xaloc recent batejat, fa moure algunes planes del llibre de Washington Irving i sembla voler escampar arreu la sensibilitat d’uns textos preciosíssims. M’esforço en interpretar que no hi ha casualitat que s’escapi a la voluntat capriciosa dels déus. A priori semblaria que els ambients que es descriuen en el llibre no anirien en la justa consonància que l’entorn requeriria però -com ja he manifestat- crec en la vel•leïtat permanent i conspícua de les voluntats divines que moltes vegades fan entenedor el que normalment costa d’entendre.

Prop del roquissar, un gavià argentat repassa el seu plomatge amb una precisió notable i l’empit encara endormiscat de les onades amanyaga les seves potes pintades de groc exquisit. Per la banda de llevant, unes atzavares altives fan equilibri arrapades sobre el penya-segat i, mirades a contrallum, la seva ombra dibuixa un univers de formes espectaculars que es projecten amb precisió en les roques que les envolten. La serenor d’una figura femenina de bronze que albira l’horitzó posa en valor la punta que protegeix lleugerament del llevant, l’entorn recollit d’aquesta cala i la nodreix d’una dolçor gairebé compacta. Si hi ha quelcom que corprengui d’aquesta escultura és la gravetat impertorbable del seu gest que amalgama tot el sentit intrínsec del passat mariner de la vila. Encarada al mar no hi ha res que s’escapi a la seva mirada escrutadora i permanent de dona marinera. Sobre el seu niu perpetu envoltat de llentiscles, romanins i esbarzerars, sembla saludar als que arriben i acomiadar als que se’n van. Als seus peus, el rabeig d’unes onades que s’enfilen discretes, li preparen un jaç de brillantor puríssima -talment com si es tractés d’un espill- on s’hi emmiralla, amb agosarada coqueteria, la més profunda tradició. A redós d’aquesta vigília permanent s’hi escapa gairebé de puntetes aquest refugi de pau privilegiat on avui hi he vingut a cercar el millor dels moments.

Cala Banys és –des de sempre- un indret predilecte on hi festegen la bellesa i la natura en quantitats justament proporcionades. M’atreviria a dir que perfectes. Per la banda de mar, a les aigües més somes que acaronen l’entorn, s’hi reflecteix la voluptuosa pretensió d’una natura que s’ha esplaiat generosament sense estalviar ni oblidar cap detall. D’aquesta manera, en les transparències perfectíssimes d’aquest mar particular i redossat, avui hi guspiregen les formes argentades d’un grup de salpes que s’abraonen sobre l’alguer per on pasturen afamades i, a la part més fondal, s’hi entreveu una petita praderia de posidònia testimonial per on s’hi belluguen una quantitat considerable de peixets. Sobre els esculls de roca lleugerament fondejats i clapejats d’algues diverses s’hi combina la negror de les formes punxegudes dels bogamarins amb la coloració de les anemones i dels tomàquets de mar. A les roques humitejades i esquitxades de salanc -just al límit de la marea- s’hi arrapen vàries pagellides i alguns cargols de lluna mentre un cranc -de gràcil estampa- senyoreja entre les escletxes. Al flanc de garbí -i sobre un roquissar prominent coronat de pinedes, ginestes i altres arbusts- s’hi poden comptar algunes parelles de cormorans en curiosa postura amb les seves ales esteses i encarades al sol lluent. Al seu damunt, desafiant els penya-segats per on es despenja el fonoll marí, hi voleien plàcidament unes gavines que vigilen els seus nius. Al llunyedar, l’horitzó d’un mar d’atzur puríssim, dibuixa una línia precisa per on hi transiten alguns vaixells amb les seves veles inflades per un vent intens que aquí encara no bufa però que no trigarà a arribar.

La banda de terra és un verger de palmeres ben distribuïdes sobre el pendent, que es barregen amb uns pins multiformes i amb uns eucaliptus fragants en la seva part més alta. Gairebé arran de mar, un canyissar compacte cobreix una petita fondalada on hi brolla -amb molta discreció- una petita font d’aigua dolça envoltada d’alguns tamarius, que lliura el seu minvat cabal al mar. Just al peu de la font s’hi perfila una minúscula cala de pedregar multiforme d’una delicadesa de colors francament excepcional. Avui les onades s’hi abalteixen amorosides sense cap entorpiment i acaronen els còdols fent-los fimbrar a mercè de les aigües cristal•lines. Penso que no hi pot haver millor manera de representar tanta formosor com la pinzellada de senzillesa que la natura hi ha estampat, ni cap música més agradosa que el vent i l’aigua hagin interpretat. Tampoc hi desdiu el gust amb el qual s’ha retocat aquest predi privilegiat, on s’ha donat forma i adaptat un establiment obert a un públic entès i variat que gaudeix als capvespres de la millor música i les millors copes just arran de mar. Per expressa voluntat dels propietaris i molt més enllà de la intrínseca espectacularitat del paisatge s’hi combinen amb dosis accentuades la satisfacció per la feina ben feta i la conservació d’un entorn idíl•lic al servei del país. Amb convenciment patri ho segella una evocadora senyera de sang i or -disposada amb tota la intenció- que sobresurt ufanosa per sobre del palmerar. A la part més enlairada del costat de garbí, la torre del castell de Sant Joan, salvaguarda amb la seva altivesa aquest bocí de la nostra costa i li proporciona aquest punt de referència testimonial que esdevé senya i guia entre els temps pretèrits i els que han d’esdevenir. En el punt més alt d’aquesta atalaia hi onegen sense descans dues senyeres, la de Catalunya i la de Lloret, que han estat i són -a mode de denominació d’origen- la més fidel senya d’identitat.
Reprenc la lectura del llibre acompanyat per un sol amable que reconforta l’esperit. Tot respira una calma sublim que enalteix els sentits i els transporta més enllà del què hom voldria o podria imaginar. Cala Banys una vegada més ha superat totes les expectatives.
Lluís Ferrés Planella
Fragment de CERCANT WASHINGTON IRVING - Crònica d'un viatge a Al-Hammam

1er PREMI DE NARRACIÓ 2011 - Premi Solidaritat "Xavier Fàbrega"

L’inabastable atzar
...Des d’aquesta banda de la finestra s’endevina una nit densa i escampada. La claror de la lluna plena va perfilant amb molta precisió la silueta dels arbres més altius del jardí i projecta la seva ombra compacta sobre els parterres. Llevat de la remor melangiosa del brollador de la font que alimenta el bassiot de nenúfars silents i peixos de colors, gairebé res s’escapa a la submissió provocada pel silenci profús que s’hi ha instal•lat. Fins i tot el temps sembla dormitar al damunt d’aquest escenari apaivagat on les hores es confonen i el demà -encara incert- sembla només un joc de casualitats del tot aleatori. És ben evident que a l’empara de tanta bellesa desplegada, aquesta nit d’hivern proclama amb avidesa el seu dret a romandre quieta i permanent....

"...Quan ens vam conèixer fa trenta-vuit anys, en Bernard Cayrou era un jove fascinat per l’idea de fer-se multimilionari. Els seus pares -d’origen absolutament modest- havien arribat al poble per a treballar de masovers al Chateau de Magrin molt abans que els propietaris el convertissin en el Musée du Pastel que és en l’actualitat. Eren temps difícils i la primera crisi del petroli de l’any 1973 s’havia acarnissat amb els països de l’Europa Occidental – inclosa França- provocant un efecte inflacionista colpidor que havia reduït ostensiblement l’activitat econòmica i industrial del país. Obligats per la pèrdua dels seus llocs de treball, la família Cayrou s’havia hagut de desplaçar des de Clermont Ferrand fins a Saint Paul Cap de Joux al departament del Tarn on un conegut els havia trobat feina al servei d’una família benestant de la comarca. Malgrat les dificultats del moment i la complicada conjuntura en què es trobaven, el seus pares li havien pogut pagar amb molt d’esforç els estudis d’aeronàutica a la Universitat de Toulouse i, a priori, res feia pensar que el noi no aconseguiria el seu propòsit de menjar-se el món. A part de tenir molt clars els propis objectius, la seva innata intel•ligència li permetia un cert confort acadèmic..."

"...Les nostres vides emprengueren senders diferents en la primera cruïlla de camins que el destí ens va proposar. Amb el temps però vaig ésser sabedor que en Beyrou havia canviat vàries vegades de feina i que el món s’havia convertit per a ell en un simple tauler de joc on tot s’hi valia mentre servís per aconseguir les seves ambicioses aspiracions. Fou només llavors quan vaig pensar –i voler creure- que la figura del meu amic havia estat només un personatge purament fictici que ens havíem inventat nosaltres, els de la colla, per apaivagar la resignació de les nostres mancances. Vaig ésser conscient que l’envejat model Beyrou, des d’aquell mateix moment havia quedat relegat a la condició d’inabastable. En el fons mai havia entès i ni molt menys compartit la seva manera de fer. Ho respectava perquè el veia segur i llançat en l’assoliment del seu únic objectiu. El temps poc a poc va anar amuntegant les deixalles de l’oblit mutu. Fins abans d’ahir a la nit, en Beyrou no era gaire res més que una ombra de joventut amarrada a un passat comú. Avui però, s’ha convertit en un càrrec de consciència que no em deixa dormir..."

"...La manca de solidaritat envers els demés només ha servit per tancar un bucle d’egoisme desmesurat que es torna –inevitablement- en contra nostra d’una manera tan cruel com innecessària. Haurem de plantejar-nos seriosament de redreçar les nostres conductes socials i també els nostres compromisos solidaris si realment volem vèncer les nostres pors i les nostres crisis. I només quan finalment hàgim estat capaços de comprometre’ns -tots amb tots- en la fredor dels nostres propis hiverns, arribaran de nou les volgudes i florides primaveres que faran fluir els somnis desitjats. Serà només llavors quan l’esdevenir haurà deixat de dependre de l’atzar i ens haurà posat –a tots i a cadascú- en el lloc que verdaderament ens correspon."

Lluís Ferrés Planella

maig 2011

PRESENTACIÓ EXPOSICIÓ "EL MÓN DE GLÒRIA MORERA" Sala d'Exposicions Joan Vinyoli - Sta.Coloma de Farners

EL MÓN DE GLÒRIA MORERA – Una visió a tall de presentació
Des de que la Glòria em va demanar -a mitjans del mes de juliol passat- si li podia fer la presentació de l’exposició que ara ens ocupa, un neguit constant m’ha perseguit durant tot l’estiu. Malgrat que des d’un primer moment vaig acceptar l’encàrrec sense cap mena d’objecció, a mida que anaven passant els dies el cercle de la pròpia irresponsabilitat m’anava quedant petit i em feia qüestionar si podria ser capaç de fer una presentació a l’alçada que el públic i l’artista requerien. I creguin que no és pas perquè no hi estigui acostumat a aquesta mena d’actes, tot el contrari. Per la meva professió de galerista m’ha tocat presentar exposicions de tota mena davant de públics diversos, però els he de confessar que tinc el convenciment que aquesta mostra i, sobretot aquesta gran artista, segurament mereixen algú amb més criteri que jo.

Establerta doncs aquesta justificació d’intencions i confiant en la seva benvolença, avui intentaré donar unes particulars pinzellades per sobre d’aquest món especial de la Glòria Morera, d’aquest món de seny i de rauxa que l’artista s’ha esforçat en expressar durant tota la seva llarga trajectòria artística amb intencionalitat i compromís.
A tall de reflexió i sense ànim de ser absolut, l’art actual per norma general està sotmès –com gairebé tot en aquests inicis del segle XXI- a la precària immediatesa de les modes. Així doncs veiem que amb una velocitat desorbitada, apareixen i també desapareixen nous valors i noves tendències artístiques, sense deixar –en la majoria de casos- cap empremta suficientment sòlida que creï una escola verdadera on hi pugui germinar l’essència de l’art.
I és per això – al meu entendre- que l’art d’avui no aconsegueix comunicar ni captivar com ho feien les tendències d’antuvi. En una societat econòmicament convulsa com l’actual i davant d’un panorama artístic relativitzat que tendeix només a moure’s en els paràmetres immediats del màrqueting, l’ofici ha anat quedant relegat a una simple anècdota.

Parlar avui de l’obra de Glòria Morera és retornar a l’esperit artístic d’un temps que malauradament ja ha passat. És parlar d’una època en la qual l’ofici era condició indispensable per tirar endavant qualsevol projecte artístic amb el rigor requerit. No n’hi havia prou d’esgrimir la innata condició d’artista, ni tampoc estar tocat d’una inspiració divina, calia formar-se per poder excel•lir amb solidesa. L’artista no només naixia sinó que es feia amb el temps i sobretot amb el treball. No endebades el gran Pablo Picasso va deixar una frase en forma de perla, que actualment tothom coneix, i en la qual afirmava que certament la inspiració existia però t’havia de trobar sempre treballant. En altres termes similars i salvant les distàncies entre els personatges, en Rafel Roig de Llobet -el meu experimentat amic i company de pesca- manifesta que per a pescar no n’hi ha prou amb tenir paciència, sinó que s’ha de procurar que els hams estiguin sempre ben escats a dintre de l’aigua.

Glòria Morera n’és un clar exemple i el seu tarannà s’ajusta perfectament al sentit de les dues frases que acabo d’esmentar. Per una part la inspiració no l’ha pogut trobar mai sense els pinzells a la mà i per altra part ha sabut mantenir sempre els hams de la insistència dins de l’aigua.
S’ha passat tota la vida treballant i lluitant amb rigor per una obra que s’aguanta per si mateixa. Una obra curulla d’ofici i sobretot de sentiment. No s’ha conformat mai en pintar només allò que veu sinó que sempre ha volgut representar quelcom que va més enllà del propi sentit intrínsec de qualsevol temàtica. D’aquest manera és molt difícil trobar una sola obra de la seva amplíssima col•lecció que no desprengui un halo especial que deixi indiferent. Respira tota ella un compromís extraordinari amb la seva pròpia vida i amb totes les circumstàncies que l’han complementada. Ateses doncs les característiques esmentades podem afirmar amb tota rotunditat que estem davant d’una obra pictòrica absolutament coherent.

Amb actitud i fortalesa, la Glòria sempre ha estat una lluitadora formidable. No només en el seu aspecte més personal sinó també amb l’època que li ha tocat viure. Actualment, els entesos, en dirien una dona hiperactiva. És d’aquell tipus de dones que no s’ha deixat atrapar mai. En el seu propi món ha estat sempre una dona avançada i cultivada, desperta i impacient que sempre ha sabut trobar la motivació necessària per adaptar-se amb una passió desmesurada. A tall d’exemple només comentar que fa un parell de dies vaig rebre una sol•licitud d’amistat seva a través de la xarxa social Facebook que em va fer molta gràcia i vaig exclamar: ...aquesta Glòria és ben bé que no para mai quieta....!!!

I és aquí on al meu entendre rau l’excepcionalitat de la Glòria Morera. Des dels seus inicis artístics no ha estat mai capaç de parar quieta ni un sol instant. S’ha deixat seduir per una amplíssima varietat de disciplines que abracen des de la pintura, l’escultura, la poesia, la rapsòdia i, darrerament, la literatura a través d’unes memòries escrites i publicades per ella mateixa que no tenen desaprofitament. En totes les àrees ha excel•lit d’una manera desmesurada i només serà el temps qui s’encarregarà de posar les coses en el lloc que els correspon. El reconeixement a la seva obra i al seu tarannà és, a hores d’ara un fet consumat que ha d’esdevenir indefectiblement.

Una de les coses que des del meu punt de vista han influït positivament en tota la seva obra és el fet que, en el seu moment va sovintejar també els ambients bohemis de Paris, de Barcelona i més localment els del Baix Empordà, la qual cosa li va proporcionar una amplitud de mires excepcional que s’ha anat transmeten a cada pinzellada. I és que en realitat, rés en la vida d’aquesta artista prolífica i multidisciplinària ha estat endebades. Tot el que ha viscut ho ha sabut aprofitar d’una forma plausible i també controlada. Tot ha estat remarcablement acceptat amb una contundència desaforada i n’ha sabut extreure la substància amb una mestria que només poden fer els que han estat tocats per un do diví. Divina en la rauxa i divina també en el seny. Divina en la causa i divina en l’efecte. En definitiva, divina com les deïtats que sovintegen en la temàtica dels seus quadres, de les seves esplèndides escultures i dels seus preciosos poemes.

Extrec una síntesi de la seva biografia publicada a l’Enciclopèdia Vivent de la Pintura i Escultura Catalanes que, supervisada per l’insigne Rafael Santos Torroella, és encara ara un referent destacat en les publicacions del nomenclàtor dels millors artistes catalans de les darreries del segle XX.
“...Glòria Morera, filla d’un industrial terrassenc, va créixer en un ambient de l’alta burgesia catalana, ambient que, uns anys després, hauria de retratar en la seva obra d’una manera crítica però, a la vegada, amb una certa comprensió i tendresa. La seva formació inicial la va rebre del pintor Ramon Cortés que va ser qui primer va canalitzar la seva inclinació infantil per la pintura – aleshores tenia dotze anys i al col•legi ja era coneguda entre les seves companyes com a “la pintora”. Es va preparar més tard en el taller de Jesús Gallego Marquina per poder ingressar a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, on durant cinc anys, va cursar estudis tutelada per professors artistes de reconeguda talla com Ernest Santasusagna, Francisco Ribera, Lluís Muntané, Miquel Ferrer i Francesc Labarta, tots ells reconeguts actualment com a destacables mestres de l’art català de mitjans de segle XX. Si bé ha mantingut sempre una línia independent en el seu treball artístic, Glòria Morera creu que la seva pintura es pot emmarcar dins el corrent expressionista. La seva pinzellada és àmplia i gràcies a la utilització d’una paleta basada en negres, grisos i terres, crea uns ambients misteriosos d’una gran força expressiva. Temàticament ha tocat sempre tant el retrat com el paisatge i les composicions de natures mortes, i se’n pot destacar la seva preocupació per infondre als personatges una profunda significació psicològica, característica així mateix de la seva producció escultòrica i literària...”

Subscric plenament el que Rafael Santos Torroella va escriure en el seu moment i alhora recordo –a tall d’anècdota- el meu primer contacte amb l’obra de la Glòria. Fou a finals dels anys 70 i aleshores jo era un marrec adolescent que ni tan sols imaginava que un dia es dedicaria a comprar i vendre quadres. En una de les sovintejades visites a l’Hotel Llafranc propietat dels estimats amics de la família Bisbe em va captivar el retrat d’en Manel Bisbe que presidia – i de fet encara presideix- el bar de l’emblemàtic establiment. Era un retrat que no deixava indiferent. La Glòria, més enllà de la semblança física del model que havia pintat, havia aconseguit plasmar sobre la tela la particular personalitat d’en Manolo “El Gitano de la Costa Brava”. Tot el quadre respirava un halo profund que captivava i de fet encara captiva. Com també ho fa d’una manera especial la solemne escultura de bronze situada en el mateix local que realitzà sobre el personatge que fou referent de la bohèmia singular empordanesa dels inicis del turisme. Als emblemàtics Hotel Llafranc, “Chez Tomàs” i “Madame Zozó” la Glòria hi tenia els seus camps i vinyes. S’hi movia com a casa seva. Tots aquests locals, alguns ja desapareguts foren magnífics reductes d’una bohèmia contumaç, universalment localista i singularment important per a la promoció turística d’una Costa Brava que enguany se’n ha celebrat el centenari.

En tots ells – sobretot a l’Hotel Llafranc de la família Bisbe per la seva especial singularitat- hi sovintejava la quintaessencia dels artistes nacionals i internacionals on, seduïts per la gresca i els efluvis festius, hi feien forrolla, al voltant del mític Manolo Bisbe des d’estrelles de Hollywood, famosos i artistes fins els més extravagants “pseudo-personatges” i noctàmbuls dels encontorns. Era una amalgama de talent i d’espectacle, d’extravagància i diversió, de genialitat i de divinitat profusa, de la qual la Glòria n’era part integrant i en participava intensament. Els recomano una visita a l’establiment de Llafranc on podran fer-se una idea de la importància del que els intento explicar i sobretot hi podran copsar el què en el seu dia sembraren personatges de la talla de Glòria Morera, i que en l‘actualitat continuen amb un èxit rotund els més joves de la família Bisbe, encapçalats per en Carles que acull amb una extravagant mestria -talment com ho feu el seu oncle Manolo- a la flor i nata dels personatges del panorama nacional i internacional.

Passats els anys des d’aquell meu primer contacte amb la seva obra, actualment –amb tota modèstia- m’honoro en formar part activa d’aquest món de la Glòria Morera a través de la comercialització dels seus quadres a la galeria Pedreguet-Art d’Amer, on disposem en el nostre fons d’art i de forma permanent l’obra més recent d’aquesta artista. Des de l’àmbit professional, l’obra no ha deixat de sorprendre’m després de tant de temps. I aquest és el sentit i la característica que voldria destacar una vegada més si m’ho permeten. L’obra continua aguantant-se per si mateixa, continua essent fresca i sentida com ho eren les obres dels seus inicis, perquè –en definitiva- la Glòria no ha deixat mai de posar-hi tota la seva passió i tot el seu talent.

La mostra que tenim al davant és un petit recull del camí que ha anat fent la Glòria en el món de l’art i és també –perquè no dir-ho- un retall de l’estimació que sempre a sentit l’artista per Santa Coloma de Farners. Crec fermament que aquesta passió que sent l’artista pel seu poble i sobretot la vàlua de la producció artística que avui ens ocupa, és un fet que no hauria de passar desapercebut en els objectius de les persones que dirigeixen l’esdevenir d’aquesta població. Em fa l’efecte que no hi passa i aquesta exposició n’és una reveladora constatació.
Importants personatges de tot el ventall cultural, lloregen aquesta capital selvatana al llarg de tota la seva història i si -tal com he esmentat al principi de la meva intervenció-, és veritat que el temps concedirà i situarà la figura i l’obra de Glòria Morera en el lloc que li correspon, crec que ara més que mai hem de començar a fer-li un espai en la llista de colomencs il•lustres. Amb tot el respecte exhorto doncs als responsables de la política municipal a prendre-ho en consideració, ja que d’aquesta manera contribuiran en perpetuar la identitat de poble i el sentiment de país que -ateses les circumstàncies actuals-, avui dia esdevé tan necessari com decisiu.

Congratulem-nos tots d’aquesta iniciativa cultural i desitgem a la Glòria Morera molts d’anys de producció artística, pel bé cultural del nostre país i també pel nostre propi.

Lluís Ferrés Planella
Galerista i crític d’art

XVè CERTAMEN LITERARI - PREMIS RAMON VIDAL - Besalú 2009

BÀLSAM DE RECORDS

"...Si era cert que els somnis no s’acabaven mai i que la ment era capaç de transformar realitats amb una destresa categòrica. Si era cert que el que som ens ho fem i el que volem -per norma general- mai no ens ho donen. Si somiar no tenia preu i imaginar ens hauria de conduir per viaranys de llibertat. Si tot plegat era tan cert com bonic, i tan rotund com engrescador, en Martí estava disposat a deixar-se portar i a provar-ho. Res no hi podia perdre. La seva depressió havia furgat massa la seva vida i va arribar a la conclusió que tota l’angoixa que li produïa la seva discapacitat física havia de ser reconduïda i transformada. Només d’aquesta manera podria sostreure’s l’amargor que portava aferrada a la seva ànima des de feia tant de temps. Sota l’ombra amorosida d’aquell vell perer que tot just acabava de brotar mentre maldava per esgarrapar alguns bocins del cel besaluenc, i a l’escalf d’uns rajos de sol dolcíssims que traspassaven tímidament el verd primerenc de les seves fulles, en Martí va decidir donar un nou sentit a la seva vida..."

"...No foren pas només aquests els únics records que en Martí va desgranar sota l’ombra aquell vell perer clapejat de fulles tendres, ni tampoc foren només aquests els que acabava de descobrir a dintre del seu cor. N’hi havien molts i molts més que anirien sortint de mica en mica com el rajolí d’aigua del bassiot o com el sol quan s’aponenta. Ara, com en el niu d’orenetes de la seva imaginació s’enfrontava al món confortat amb aquell bàlsam de records que li havia donat la força que necessitava. Besalú, una vegada més n’havia estat un testimoni fidel. Amarrat a la seva cadira de rodes i amb la vista dispersa sobre el poble que l’havia vist néixer, li va semblar poder volar...,volar..., i volar... com les velles orenetes del seu record i que suara, de nou, esperava. En aquesta gràvida espera, en Martí, va saber que volia tornar a viure i desfer d’una vegada per sempre la tortura de la seva depressió."

Lluís Ferrés Planella
Finalista XVè CERTAMEN LITERARI
Premis Ramon Vidal - Besalú 2009

IX Premi Solidaritat Xavier Fàbrega 2009 - Agrupació Antics Alumnes Bell-lloc

BECO, L'ESCOLLIT

"...Caminant pels senders que s’escapen entre els somnis i la realitat, no pas gaire lluny del brogit quotidià on a vegades tot conflueix i on molt sovint allò més important se’ns escapa. Rere l’arbre que normalment ens tapa el bosc, just a la fina franja on el got es pot veure mig ple o mig buit o escorcollant l’interior del pot petit de confitura, en Beco va entendre que tothom neix amb un potencial immens i que només calia poder tenir l’oportunitat per a desenvolupar-lo. Aquesta fou, al marge de la seva reconeguda carrera, la seva gran passió: poder oferir als joves del seu país les oportunitats educatives que necessitaven per a poder descobrir en el seu interior el seu talent i la seva vàlua, i d’aquesta manera poder contribuir activament en la millora de la societat. En Beco, va néixer a Sao Paulo a l’empara d’un barri modestament confortable que fa frontera entre la magnitud desproporcionada de l’ostentosa metròpoli i la desvergonyida realitat de les favelas on literalment s’hi amunteguen centenars de milers de persones amb escassos recursos i delmades possibilitats. En aquest espai mal definit com a terra de ningú, el seu pare hi regentava un taller de reparació de cotxes -senzill però singular- que en les tardes allargassades es convertia en centre de tertúlies automobilístiques on hi feien cap veïns xerraires i també alguns passavolants. La intensitat de la feina del taller va proporcionar a la família un benestar comprimit però suficient que va servir per poder forjar amb certes garanties una situació econòmica discretament folgada. Malgrat aquesta circumstància, el pare es va preocupar en tot moment d’enriquir el nucli familiar amb l’observança dels valors de la solidaritat que va inculcar als seus fills des de ben petits i que han sabut practicar de manera continuada fins a l’actualitat. Aquests valors solidaris van arrelar profundament en l’esperit d’en Beco i van suposar la clau de volta que sostindria els pilars de la seva formació com a persona..."

"...Així va viure aquell vailet alegre i juganer que els seus amics anomenaven Beco i que un dia va somniar poder conduir un cotxe de Fórmula 1. Amb la mateixa velocitat que va viure el seu somni es va acomplir. A la corba de Maranello, en el circuit d’Imola, el primer de maig de l’any 1994, Déu li va dir “tanca els ulls i reposa” i en Beco, amatent, el va obeir."

Lluís Ferrés Planella
Premi Accèssit 2009
IX Premi Solidaritat “Xavier Fàbrega”
L’Educació un dret per a tothom

HOMENATGE AYRTON SENNA - 15 anys de la seva mort

1er PREMI NARRACIÓ CURTA - PREMIS SANT JORDI - SILS (Girona) 2009

QUATRE PAMS DE SILENCI

"... M’hauria agradat tornar a Sils en unes altres circumstàncies, però l’esdevenidor havia decidit pertorbar de manera precipitada les hores calmes i serenes de la meva existència. L’esglai cruel que provoquen les males notícies transmeses per telèfon de manera inesperada sempre deixen ben trasbalsat i més encara quan, des de la comoditat del pensament, hom s’aferra a l’idea il·lusa que aquestes coses mai ens poden passar. Res més lluny de la realitat, el destí sempre ens agafa per sorpresa i teixeix –en aquestes malaurades situacions- un sentiment de buidor i desconsol amb una atrocitat desmesurada. Ahir a la tarda, assegut en un dels bancs dels Jardins des Tuileries, sota el brancar d’uns arbres amables, que en cap cas esperaven una mala notícia, vaig rebre la trucada de la Fineta. El meu amic de l’ànima, en Salvi, era mort. Davant d’aquella glopada d’amargor ni tan sols vaig saber com reaccionar. Només sentia el sangloteig compungit de la Fineta, la seva germana, que intentava explicar-me, amb penes i treballs allò que era inexplicable amb la seva veu entretallada pel dolor. Ni tan solament vaig ser capaç d’acompanyar-la en el seu sentiment, ni d’articular cap paraula de consol, ni d’expressar la meva incomprensió. Per uns instants, dominat per l’esglai de la pena, la meva ment va quedar eixuta i erma com si hagués perdut el sentit. Li havia d’haver dit que no m’ho creia, que allò que m’estava explicant no era cert, ni possible, ni viable, ni factible, ni......, ni tanmateix just. Però què val la justícia davant la mort!!!! Quina absurditat i quin dolor tan eixorc !!!. Sobre el silenci sanglotat de la Fineta només vaig saber articular un “ja vinc” decidit i contundent. Ferit de dolor vaig apressar-me per deixar París..."

Lluís Ferrés Planella

1er premi – Narració curta ADULTS

PREMIS SANT JORDI - Sils (Girona)

2009

1er PREMI NARRATIVA DE VIATGES - PREMIS VILA DE LLORET 2009

A L'OMBRA DE PASITEA - Notes d'un diari

"...Sotmesos al pendent perpetu de la muntanya, els carrerons estrets de Positano estan -en la seva major part- coberts per unes escales llarguíssimes i irregulars que s’esmunyen capricioses entremig de les cases formant extravagants corbes que queden –a vegades- literalment penjades sobre els precipicis. Cada escala té una gradació diversa i no hi ha cap escaló que sigui igual que el seu correlatiu, ni tampoc hi ha cap escala que sigui igual que l’altra, ni en la forma ni en la quantitat d’escalons. Els murs emblanquinats de calç o patinats per la intempèrie n’acompanyen les seves complicades trajectòries. En els espais més amples o en les obertures vel·leïtoses d’alguns racons, sempre se’ns hi pot aparèixer -omnipotent- la vista esplèndida d’un mar argentat sota la llum de la lluna o tornassolat per la llum punyent del dia. De cada escalinata en surten d’altres més petites que es ramifiquen entre cases i jardins silenciosos coberts de buguenvíl·lies de color porpra. Totes elles, per un costat o per l’altre, queden intercomunicades fins a arribar a definir –als ulls dels visitants- aquest laberint utòpic que esdevé un dels principals i més característics atractius dels quals gaudeix la vila...."

"...La lluna ha sortit per sobre de Montepertuso i molt a poc a poc, amb el contrast de la foscor de la nit que ha arribat, ens ha mostrat la seva plenitud brillant. Ha avançat amb gran solemnitat i s’ha deixat caure davant d’un mar que sembla posat a l’efecte. En el seu trajecte cadenciós ha deixat escapar una brisa fresca i argentada sobre els pendents d’oliveres i sobre els perfils alineats de les cases fins a tornar-los lleugers i gairebé transparents. En aquesta romàntica passejada ha resplendit sobre el mar per a immergir-se en les seves profunditats des d’on ha estès un teló espurnejat d’estels incandescents. D’aquesta manera es consuma la nit de setembre a Positano. La lluna imita al sol i emet rajos bellíssims que llambregen amb tota la seva plenitud fins a l’instant en què es manifestarà la tragèdia sereníssima: la seva llum serà impotent per fer néixer el nou dia i el sol, rialler, demà ho celebrarà..."

Lluís Ferrés Planella
1er premi – Narrativa de viatges
PREMIS VILA DE LLORET
2009

1er PREMI SOLIDARITAT "Xavier Fàbrega" 2008 - Agrupació Antics Alumnes Bell-lloc del Pla (Girona)

HAIKÚ-NO-KOKORO (L’esperit del haikú)

"...Quan Toshiro Kanamori va acabar de llegir el llibre que tenia entre les mans va posar-lo cerimoniosament sobre la taula de bambú. Sense deixar-lo de mirar, va dubtar uns instants. Es va bressolar suaument els cabells i els va deixar córrer per entremig dels dits de les dues mans. Després d’un breu però sentit sospir, es va preguntar qui dels dos havia estat més feliç: ell en llegir aquell llibre o el llibre en ser llegit. Va sentir també com un somriure interior que l’acaronava li demanava si aquell plantejament no havia estat un xic absurd. Va creure que no. Filosofia oriental! – va pensar. La felicitat havia estat mútua i així, convençut, ho va resoldre.
Degué estar tan entregat al plaer d’aquella lectura que ni tan sols s’adonà de l’esclat clamorós de les flors del cirerer que decorava amb una majestuositat absoluta el petit racó del jardí. En un cap de setmana fugaç l’arbre havia florit i també havia marcit, com si d’una nevada compassada es tractés, els pètals delicats color de primavera. Però aquell llibre, com un imant, no li havia permès aixecar ni un sol moment l’esguard de la seva mirada i contemplar la bellesa del cirerer en flor...."

Lluís Ferrés Planella
1er premi – Categoria 8 ADULTS
PREMI SOLIDARITAT "XAVIER FÀBREGA"

Agrupació Antics Alumnes Bell-lloc del Pla

2008

PIXAR FORA DE TEST - EL POBLE MÉS LLEIG DE CATALUNYA

EL POBLE MÉS LLEIG DE CATALUNYA

Amb tots els respectes Sr.Gonzàlez crec que una vegada més ha pixat fora de test. S’ha volgut fer el simpàtic i no ens ha fet cap gràcia. Ni tan sols la seva rialla exagerada i postissa que tan sovint ens ofereix ha pogut suavitzar el sentiment de rebuig de milers de lloretencs i de catalans, que ens hem sentit ofesos amb el seu programa. Personalment sempre he dubtat de la seva vàlua com a presentador de televisió i sento dir-li, ja d’antuvi, que mai ha estat sant de la meva devoció. És una simple qüestió de gustos! Estic d’acord amb l’apreciació del Sr. Marc Linares Roig quan manifesta que la qualitat dels darrers programes que dirigeix i presenta el Sr.Jordi González deixa molt que desitjar. La recerca que es fa des del seu programa “La Via Làctia” del poble més lleig de Catalunya només posa de manifest que se li estan acabant el recursos per captar l’audiència. No creu que els catalans ja estem prou trepitjats arreu com perquè nosaltres mateixos ens tirem més pedres sobre la pròpia teulada? Creu que és bo que des de casa es fomenti aquest sentiment d’indignació a partir d’un programa de televisió? No seria millor deixar de banda la negativitat de la recerca i oferir-nos una proposta molt més engrescadora?. Li aconsello que revisi el seu discurs simplista i negatiu perquè a la Catalunya del segle XXI el que li cal és que novament creixin i es fomentin els sentiments de competitivitat i capacitat pels quals sempre ha estat compromesa. Sigui positiu i faci un programa en el qual es cerqui el poble més bonic de Catalunya i veurà com tothom s’esforça per aconseguir-ho.
Lloret de Mar i Catalunya en general es mereixen un xic més de respecte. Primer de tot perquè hi ha molta gent compromesa en la millora dels seus pobles que tenen cura de fer créixer els valors d’arrelament i de consciència de país; però també perquè tots ens estimem el que tenim malgrat tingui defectes.
Crec que la visió que Vostè pretén donar de Lloret de Mar és fruit de la seva profunda desconeixença. Lamento repetir-li que ha pixat fora de test i en el seu programa només s’ha deixat enlluernar pel discurs fàcil i preconcebut. D’aquesta manera, sense haver de treballar massa, ha escampat la brutícia i s’hi ha refregat. Ha anat tirant de beta i fot-li que va de vals a veure qui la diu més grossa. Malgrat que hi ha coses que no m’agraden de Lloret em dol que atempti contra el meu poble d’acollida. Els lloretencs són conscients de les seves pròpies mancances i s’esforcen cada dia per canviar una imatge que certament no els és gens favorable. Respecti’ls i ajudi’ls des de la seva posició privilegiada de comunicador. Si no hi te voluntat, deixi que cadascú es llepi les seves pròpies ferides i s’abstingui de fer programes que l’únic que fan és manllevar l’il.lusió i fomentar el desànim. Només així serà benvingut a Lloret de Mar.

Lluís Ferrés Planella

MAREJAR LA PERDIU - Avantprojecte de la Llei d'Educació de Catalunya

Novament l’anomenat Tripartit ataca de manera injustificada i desmesurada la llibertat que tenim els pares d’escollir el tipus d’escola que volem per els nostres fills. Sense fer cas a cap de les al·legacions i signatures presentades en el seu moment, el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya sorprèn tothom amb la redacció d’un avantprojecte de llei que fereix d’entrada els drets bàsics més elementals que tenim els ciutadans. L’avantprojecte de la Llei d’Educació de Catalunya en la forma que està redactat conculca els drets constitucionals en deixar de banda de manera intencionada la voluntat que molts pares tenim d’educar els nostres fills en uns paràmetres diferents dels que imposa el Govern de la Generalitat. No cal endinsar-se massa en el text d’aquest avantprojecte per veure molt clara la fixació que té el govern català actual amb les escoles concertades. Maregen la perdiu de forma descarada dient que el que es pretén és unificar criteris educatius per una millor garantia de les llibertats i la qualitat de l’educació a Catalunya, quan en realitat el que volen és deixar de banda definitivament algunes escoles del concert econòmic imposant una sola manera d’entendre l’ensenyament. No és just que es carregui amb força contra l’ideari i el caràcter propi d’algunes escoles concertades avalades per molts pares, que com jo ens sentim ferits en els nostres drets elementals i que també formem part de la pluralitat de pensament del nostre país. Marejant la perdiu com ho fan, només posen de manifest que el Pacte Nacional d’Educació va ser una xarlotada per enganyar deliberadament els sectors de l’ensenyament que no són de titularitat pública. Tot plegat un greuge descarat del que ens haurem de defensar, també pel bé de la pluralitat i la llibertat del nostre país.

Lluís Ferrés Planella

PRESENTACIÓ LLIBRE "LLORET:IMATGES DEL PASSAT" de Joan Sala Lloberas - Ajuntament de Lloret de Mar 21 de desembre de 2007

LLORET : IMATGES DEL PASSAT

En aquests dies en què el Nadal ja es toca amb la punta dels dits i els preparatius per la festa conviden al recolliment familiar, la seva presència en aquest acte és un fet del tot remarcable que agraeixo sobre manera. Vagi per endavant i de tot cor, doncs, el meu agraïment per la gentilesa que han tingut d’acompanyar-nos en aquesta vesprada de desembre.
Quan a finals d’estiu, els amics Assumpció Comas i Josep Blanch, em van explicar el projecte que avui ens ocupa i em van convidar a escriure’n el pròleg, no vaig dubtar ni un sol moment i vaig accedir a fer-lo, segurament amb més il·lusió que consciència.

Els que em coneixen o millor dit em pateixen, saben que ja les tinc jo aquestes arrancades!!
Al cap de poques hores, amb la vanitat refredada i tocant de peus a terra, em vaig donar compte del compromís que havia adquirit i de la responsabilitat que això suposava.
Certament he escrit pròlegs per molts de llibres que s’han editat, però cap m’havia fet mai tan de respecte, com el que forma part d’aquest llibre.

És, o millor dit ha estat, una por primerenca. La por dels novells. Una por curulla de neguit que m’ha envaït des de l’inici fins els moments presents i que m’ha condicionat de manera notable. Malgrat tot no he perdut ni un sol moment ni la il·lusió ni les ganes de fer-lo. Ha estat simplement el dubte de si seria capaç de portar-ho a terme amb el respecte i la dignitat que els meus companys de viatge mereixen.

Per un costat tinc una profunda predilecció per la personalitat de Joan Sala Lloberas amb qui m’uneix, des de fa molt temps, una plausible amistat i a qui em sabria molt greu decebre.
Per altra part hi ha la voluntat remarcable de l’editor (el també amic Josep Blanch) que porta a terme una tasca esforçada i lloable per la promoció de la cultura i del sentir lloretenc a través de les edicions de llibres, revistes i organització de concursos literaris i altres esdeveniments. A títol personal voldria agrair-li la confiança dipositada, i en la meva condició de lloretenc d’adopció també vull agrair-li el compromís que demostra en cadascuna de les seves publicacions en favor de la cultura lloretenca.
Hi ha hagut també el treball decidit i l’esforç de coordinació de l’amiga Assumpció Comas que ha estat la vertadera “alma mater” del projecte i sense la qual res del que avui presentem hauria estat possible. Les parts més dolces i agraïdes de tots els projectes, són l’inici i el final dels mateixos. Ella ha estat com a bona lloretenca, una treballadora inesgotable que ha comandat i portat a terme tota la part feixuga del llibre. Li vull agrair també l’experiència i l’esforç.

També, perquè no dir-ho, el compromís familiar ha estat un condicionant. És a ells a qui he d’agrair el fet de trobar-me tan a gust en aquest poble.
Són ells, juntament amb els amics, els que m’han introduït a gaudir del tarannà lloretenc. M’han ensenyat a trobar, d’entre els molts “Llorets” possibles, l’essència del que jo anomeno el Lloret Predilecte i del qual en sóc un profund i convençut devot. Aquest Lloret aparentment impossible als ulls dels forans, esdevé una absoluta realitat (malgrat els esforços per fer veure el contrari) quan es mira amb els ulls d’algú d’aquí. És evident que els enamorats de Lloret ho sabem, només ens cal tenir l’empenta necessària per fer-ho veure al demés i sobretot estar-ne convençuts i saber-ho explicar.
Em permeto ara ( sobretot disculpin), fer-los una petita reflexió:

Estan assabentats que Lloret de Mar és un dels municipis de Catalunya que edita més llibres cada any ?

Estan al cas que aquests llibres, publicats per les diferents associacions culturals del municipi, es centren majoritàriament en la promoció i en la recuperació de les tradicions lloretenques ?

En els temps que corren.....No ho troben fantàstic això?

És que no es prou venerable aquesta circumstància ?

Per què doncs des de diferents col·lectius es posa en dubte la salut cultural del nostre municipi ?
o millor dit, per què no se’n fa ressò d’aquesta fermesa cultural?

Molts municipis voldrien tenir aquesta capacitat emprenedora i aquest orgull de poble !

Des de l’enamorament pel meu Lloret Predilecte i vist el que acabo de dir, suposo entendran un xic més el respecte que em produïa el fet d’haver de prologar aquest llibre. Del resultat final, seran Vostès els que en facin el corresponent judici. Permetin ara que em centri en la presentació de l’artista i la seva obra, que en definitiva, són els veritables protagonistes de l’acte d’avui.

Sempre he pensat que Joan Sala Lloberas ha estat una d’aquelles persones que tocades per la fortuna del destí, han nascut i viscut en el lloc i en el moment adequats. És evident també, que porta molt aferrats a l’ànima el sentiment i la consciència de l’home de país que es desviu per perpetuar amb orgull el record dels temps pretèrits. Ho fa abastament i amb la murrieria d’antuvi, passant sempre de puntetes, però alhora deixant un rastre perceptible i engrescador.

No és estrany doncs, que d’aquest “homme du terroir” (que dirien els francesos), d’aquest home de país, en brolli un doll important de saviesa popular on les noves generacions, sovint encuriosits pels vells temps, hem anat a assedegar-nos a cor què vols. La seva conversa fàcil, heretada sense cap mena de dubte del seu pare, ha estat un referent qualificat i admirat, que ha ajudat a rememorar com era l’esperit d’aquest poble tocat de sal i gust de mar, abans del brogit implacable del fenomen turístic. Si una persona hi ha, al meu entendre, que ajudi a definir la genuïnitat de l’esperit lloretenc, aquest és actualment en Sala Lloberas.

Nascut en el bressol d’una nissaga antiguíssima de pescadors lloretencs, - els Trons-, i a redós de l’ombra d’un pare que coneixia la mar com ningú, mai no va voler que el seu fill es dediqués a la pesca. El seu pare, segons paraules d’en Joan, representava una illa a mig del món de la mar, era un dels homes cultes de l’època a qui tots els pescadors s’escoltaven per la seva formació i sobretot per la bonhomia que destil·lava. Republicà de convenciment, tertulià distès, de tracte afable i preocupat sempre per la formació del seu fill, ben aviat el va treure de les escoles públiques nacionals per portar-lo a l’ensenyament privat de Mossèn Mundet, que era un referent cultural de l’època. Durant la revolta del 1936, i en el marc del moment anticlerical, Mossèn Mundet havia estat detingut i obligat a realitzar treballs de manobre en la construcció de defenses militars arran de la costa. Més tard, la sensibilitat inusual d’un dels anomenats menjacapellans de l’època, va aconseguir fer un informe favorable que el va deslliurar de la duresa d’aquells treballs i li va obtenir un permís extraordinari perquè pogués exercir en l’ensenyament privat. Fou en aquest moment quan en Joan, durant els tres anys de la guerra civil, va rebre les classes particulars de Mossèn Mundet.

En acabar la guerra civil es van reobrir les escoles parroquials on va estudiar fins els setze anys. Posteriorment i degut al tancament de les esmentades escoles parroquials, va entrar d’aprenent de mecànic en el garatge d’en Maig i més tard a la fàbrica de teixits d’en Sayrol situada al carrer del Carme, on actualment hi ha l’hotel La Palmera. A la fàbrica esmentada hi va treballar fins que el van quintar pel servei militar. Aleshores alternava el treball a Can Sayrol amb sortides esporàdiques a la teranyina per poder guanyar un xic més de diners.

Més endavant, la crisi del tèxtil i la restricció d’electricitat van precipitar la seva marxa de la fàbrica de teixits i es va enrolar definitivament a la barca del seu cosí per guanyar-se la vida a la mar. Només llavors el seu pare, que ja estava mancat de salut, es va resignar a que el seu fill exercís l’ofici de pescador, i li va prometre que quan acabés el servei militar li muntaria una teranyina pròpia perquè no hagués de fer de remitger. Aleshores i atesa la delicada salut del seu pare, va fer expedient i es va deslliurar del servei militar, però entretant el seu pare va emmalaltir de forma precipitada i va morir. En Joan es va trobar, doncs, amb l’escull d’haver d’armar una teranyina sense cap tipus d’experiència i sobretot amb la precarietat econòmica que li havia provocat l’atenció mèdica de la malaltia del seu pare. Només el temps i la seva capacitat innata de superació van fer que se’n sortís d’aquell tràngol implacable. Va aconseguir guanyar-se la vida a la mar sense haver d’escoltar cap retret per part de ningú i convertint-se amb els anys en un referent dins la professió arreu de tota la costa catalana. La confiança que els seus companys li van dipositar, el va portar a acceptar els càrrecs de Patró Major de la Confraria de Pescadors i Alcalde de Mar, que va combinar durant alguns anys amb la responsabilitat de regidor de l’Ajuntament de Lloret de Mar entre d’altres càrrecs i ocupacions.

Artísticament, com no podia ser d’altra manera, en Sala Lloberas també ha estat un exemple de constància i superació. De formació absolutament autodidacta, ja de ben petit es meravellava veient com dibuixava pel poble l’eminent pintor Joan Llaverias que va residir i morir a Lloret de Mar, i del qual n’era (de fet, n’és) un fervent admirador. El pòsit artístic de Llaverias va aferrar ben aviat en la voluntat artística de Sala Lloberas, que es delia per seguir-lo per tot arreu on el mestre plantava el cavallet. Quan el veia per la platja, deixava la colla d’amics i es quedava embadocat hores i hores mirant com pintava. En un principi, el tarannà a vegades esquerp de Llaverias només permetia que aquell vailet encuriosit pels colors i les teles es pogués acostar a mirar allò que pintava.

En esclatar la guerra civil, es va imposar la prohibició de pintar arran de la costa i Llaverias va haver de desfermar la seva inspiració en altres indrets, sobretot en els paisatges d’interior del terme de Lloret. En una d’aquestes sessions pictòriques prop de la Bassa del Molí, va patir el robatori de la seva caixa de pintures. Fou arrel d’aquest robatori quan va començar una relació més directa amb el pintor. Sala Lloberas juntament amb en Vadó Juriola van fer les indagacions pertinents que van possibilitar que la caixa de pintures aparegués. En reconeixement a la seva tasca, Llaverias va accedir a que ambdós sortissin a pintar amb ell i com a mostra d’agraïment, en la primera sortida que van fer, el mestre va regalar a cadascun dels vailets una caixa de pintures a l’oli. Un temps més tard, Llaverias, per mediació del Senyor Ventura Gasol, aleshores Conseller de Cultura, va obtenir un permís especial per poder tornar a pintar vora mar.

A tall d’anècdota, en una de les sessions pictòriques a Sa Caleta d’en Trons, Llaverias va demanar a Sala Lloberas quin títol posaria en el quadre que estava pintant. En Joan, que no havia sentit a parlar mai que els quadres haguessin de portar un títol, va quedar molt sorprès per la pregunta i no va saber què contestar. El mestre, davant la passivitat del deixeble, li va dir que aquell quadre el titularien “El bany de l’oreneta”. Anys més tard, ja després de la mort de Llaverias i en una de les exposicions retrospectives més significatives que s’han fet de l’artista, en Joan va retrobar-se amb aquell quadre. No cal dir la llarga corrua de records que aquella visió li va provocar. Quan va anar per a adquirir-lo aquest ja havia estat venut a un particular. Amb els anys, i de forma absolutament casual es va assabentar que aquest quadre pertany a la col·lecció privada d’un particular de Lloret, la qual cosa va possibilitar que Sala Lloberas es pogués retrobar cada vegada que volia amb aquella obra tan singular i especial per a ell.

A partir d’aquell moment i sempre en l’àmbit de Sa Caleta d’en Trons, Sala Lloberas i Llaverias van posar el títol als quadres que el mestre donava per acabats. Des d’aleshores van sortir sempre a pintar junts, i en Joan, donada la precària salut del mestre, ajudava a portar-li els estris per tots els racons de la banda de llevant de Lloret, on pintava en llargues i extraordinàries sessions. El darrer quadre de Llaverias, que va deixar inacabat, fou el comiat de l’artista i l’alumne. El mestre va emmalaltir i poc temps després va morir. Això passava a l’any 1938 i Sala Lloberas havia quedat orfe artísticament parlant.

Coincidí en aquella època que, per raons sentimentals, a la vila hi rondava un altre insigne pintor català, en Joan Orihuel que, festejava amb una germana de l’alcalde Fors. Orihuel va organitzar a Lloret l’Escola d’Arts i Oficis, on donava classes de forma continuada primer en un local del carrer de la Vila i posteriorment a l’actual Casal de l’Obrera. En una de les sortides que l’artista va fer amb els seus alumnes, de nou Sala Lloberas va quedar meravellat amb la manera com pintaven i no va parar fins que va aconseguir que el seu pare el deixés assistir a les classes de pintura d’Orihuel. Allí hi va desenvolupar les tècniques i recursos pictòrics més elementals, des de la perspectiva fins a l’aplicació dels colors. De tant en tant, en Sala Lloberas portava alguns peixos acabats de pescar a casa de l’Orihuel, i aquest li deia sempre que primer pintaria un bodegó de peixos i que en acabar se’ls menjaria a la brasa. La relació fou molt intensa amb el pintor fins que, a les acaballes de la guerra civil, van mobilitzar Orihuel i aquest es va traslladar a Girona on va desenvolupar una part significativa de la seva trajectòria artística a partir de cartells i encàrrecs que va rebre per part de les autoritats de l’època. No es van tornar a veure amb en Sala Lloberas fins que va acabar la contesa civil. Pocs anys després, Orihuel va marxar a l’Argentina i es va acabar el contacte amb el pintor.

Després de la relació amb Orihuel, va conèixer altres significats pintors de l’època que rondaven per Lloret de Mar, atrets per la llum i les meravelloses vistes del seus contorns. Domènec Solé i Gili, en saber que el jove Joan pintava, li va demanar que li dibuixés un paraigües obert per saber la qualitat artística de què disposava. L’incipient artista es va apressar en dibuixar-li sense saber el motiu pel qual li havia demanat que ho fes. Quan va demanar-li el per què li havia fet dibuixar el paraigües obert, Solé i Gili, li va dir que era per veure la seva vàlua artística en els tres pilars bàsics del dibuix, la línia, el volum i la perspectiva. Sense cap mena de dubte, en Joan havia superat la prova i ja es podia disposar a dibuixar amb la qualitat que el caracteritza. Des d’aleshores va entendre que per resoldre les infinites dificultats que representa el dibuix de les barques (típiques en qualsevol paisatge mariner), calia tenir molt superats (tècnicament parlant), la línia, el volum i la perspectiva, com ho va fer amb aquell paraigües.

A l’antiga pensió El Dragó va assistir a classes de pintura, especialment de dibuix, amb el mestre Ardanui. Les classes es realitzaven als vespres la qual cosa era un fet excepcional per l’època. Ardanui va tenir una gran relació amb la vila de Lloret, i atesa la seva qualitat com artista va rebre l’encàrrec de realitzar la pintura del pendó de la Germandat de Sant Sebastià que era una mútua benèfica de caràcter local.

També en Josep Ventosa, aleshores tertulià habitual del cafè de Can Maitanquis, es fixà en l’habilitat artística de Sala Lloberas i a partir de 1946 sortiren a pintar junts. Habitualment ho feien al bosc de Can Xardó. Una vegada més, va trobar en aquelles sortides pictòriques l’amplitud de mires artístiques. Va saber digerir tots els ensenyaments i totes les relacions amb aquells homes d’art. Va saber trobar-ne un sentit i aplicar-lo a les seves necessitats, amb l’acceptació del que vol aprendre i amb la senzillesa del que coneix les seves pròpies limitacions i les accepta. Tot plegat ha servit per enfortir, si és que calia, la personalitat artística de Sala Lloberas que, des d’aleshores ençà, ha pintat de forma autodidacta i de forma permanent, sense defallir.

El llibre que avui ens ocupa és, en definitiva, un florilegi d’alguns dels centenars de dibuixos que representen l’època més primigènia de l’artista. Dibuixos tots ells carregats de la nostàlgia justa i del sentiment d’un poble que físicament ja no existeix amb els mateixos paràmetres. La majoria d’ells van ésser realitzats del natural en els anys 40 del segle XX i representen, de manera fefaent, algunes de les escenes més nostrades del passat lloretenc. Curulls de melangia, aquests racons ja desapareguts ens aboquen a una vertiginosa corrua de sensacions i, la seva contemplació detallada pot resultar en l’espectador certament contradictòria. Per una banda, segur que hom hi entreveurà la nostàlgia més ancestral i desglossarà en la seva memòria la bellesa dels temps passats. D’altra banda, també hi haurà algú que amb la més absoluta legitimitat, es desmarcarà d’aquesta nostàlgia i reivindicarà que els temps moderns són millors. Crec que d’una forma o de l’altra, el llibre amb el seus dibuixos serà el mitjà precís, un vehicle de reflexió per saber del lloc on venim i cap a on anem.
A partir d’aquí, i en l’argot lloretenc, que cadascú trempi les veles com pugui o com més li plagui. Si un patrimoni intacte queda a Lloret, aquest és la pluralitat de pensament dels seus vilatans.

I ara només queda passar una breu pinzellada i parlar d’en Sala Lloberas actual. Els que hem tingut l’oportunitat últimament de participar en les seves tertúlies i converses, podem donar fe de la seva contínua vitalitat. L’edat li ha proporcionat el saber fer de l’home savi, que veu amb la perspectiva dels anys un món diferent al que intenta adaptar-se. Xerraire compulsiu , amb un bagatge cultural certament envejable, llegeix, dibuixa, pinta, escriu i participa activament en el desenvolupament cultural lloretenc. No hi ha dia que no pugi al seu estudi a treballar i a complaure’s de tot el que encara li queda per fer. Infinitat d’escrits inèdits, dibuixos, quadres, recopilacions i estudis esperen sempre, en la tranquil·litat del seu racó íntim i particular, veure la llum algun dia.

En l’àmbit personal, Sala Lloberas és un home de distàncies curtes, que sap moure’s molt bé en l’espai que li ha conferit la proximitat dels seus conciutadans. Extraordinàriament assequible i absolutament desinteressat, és capaç de donar-se als altres amb total complaença, posant els seus coneixements i experiències a l’abast de tothom. Per a mi, que des de que ens vàrem conèixer sempre n’he estat un dels molts beneficiaris, per sobre de tot el què sap i de tot el què ha viscut (que és molt), aquest darrer fet altruista, metòdic i total és el que té més rellevància, ja que configura i defineix l’esperit humà de Sala Lloberas. Penso que els grans homes, els homes de país dels que parlava al principi, són aquells que, sigui quin sigui el nivell en el que es mouen, saben fer-se propers i sobretot saben donar-se als altres amb generositat. Aquest llibre recull n’és una demostració gràfica.

Del que sent i de l’estimació que professa pel seu poble aquest home de país, avui, en som tots testimonis. Que sigui per molts anys, i sobretot felicitem-nos-en, doncs una vegada més Lloret de Mar està d’enhorabona.

Lluís Ferrés Planella
Galerista i crític d’art

PRESENTACIÓ LLIBRE JOANMIQUEL FONT:DUES DÈCADES D'ART a CAN TRINCHERIA (Olot) 23 de novembre de 2007

A propòsit del llibre JOANMIQUEL FONT: DUES DÈCADES D’ART


Diu Joanmiquel Font, en les reflexions que fa l’artista en aquest llibre commemoratiu, que per a ell l’art és tot allò que l’emociona, tot allò que li provoca alguna reacció i que no el deixa indiferent.

Art, - i ho diu sense cap mena de dubte -, és allò que pinta amb la part més honesta de si mateix, amb aquella part més profunda que no té cap mena de límits.

És evident que aquesta és una descripció molt íntima i particular que ens pot ajudar a entendre l’obra d’aquest artista singular, i també – per què no – quelcom de la seva personalitat. Si una cosa hi ha encertada en la projecció d’un artista que vulgui dedicar-se professionalment a la pintura, és el fet que tingui molt clar tot allò que sent quan treballa i sobretot el lloc on vol anar a parar. L’alfa i l’omega del seu viatge artístic seran uns condicionaments que certament mai podrà descuidar si vol aconseguir que la fita que es proposa tingui l’èxit que mereix. Un artista ha de saber el què vol i també ha de saber com arribar-hi.

En la personalitat artística de Joanmiquel Font queda ben palesa aquesta voluntat. Amb unes arrels ben aferrades a l’entorn que l’envolta, no dubta ni un sol instant en nodrir-se de tot allò quotidià i necessari, per desencadenar una explosió de color i sentiment amb uns resultats plenament satisfactoris. I és en aquesta glosa barrejada, entre el seny i la rauxa, on l’artista sap moure’s i se sent segur. Pot expressar sense cap limitació tot allò que el lliga a la terra on viu. Pot argumentar, en definitiva i sense cap mena de pudor, el sentiment íntim i predilecte que aquests orígens li proporcionen. Així doncs, ens trobem amb aquestes temàtiques volcàniques que manifesten abastament la devoció de l’artista per la seva terra i que són en la vessant més abstracte, el veritable “leitmotif” de la seva producció actual. Sense deixar de mirar l’horitzó, adapta els temes a les tendències artístiques contemporànies, per fer-los més ajustats a les noves avantguardes predominants. Sap on vol arribar. Té la capacitat i els mitjans per fer-ho, amb la dignitat i la consciència dels grans mestres.

En l’obra de Joanmiquel Font també hi trobem un complement que la fa especialment particular, i aquest és el tractament tècnic. És el que, comercialment parlant en podríem dir, el recurs estètic. Aquell “nosequè” que la fa més encisadora als ulls de l’espectador. Malgrat ésser una obra marcadament abstracta gaudeix d’una màgia especial que la fa atractiva sense haver de menester massa explicacions. És per això, que a diferència d’una gran part de l’art abstracte convencional, els quadres de Joanmiquel Font, tenen la guspira necessària que els fa entenedors d’una manera immediata i en conseqüència l’èxit comercial és molt major. En el tarannà mercantilista actual, aquesta immediatesa és un factor absolutament definitiu. A propòsit d’aquesta comprensió immediata a la que suara em referia, el malaguanyat poeta Miquel Martí i Pol, l’any 2003 li va dedicar un poema en el què argumenta aquesta facilitat entenedora de la seva obra. Absort per les formes i els colors de l’artista, el gran poeta diu:

Escrits al magma,
aurores i capvespres
marquen el ritme
del temps que es desdibuixa
entre records i somnis,

i tu en proposes
una nova lectura
des del misteri
de formes i preguntes
que inciten a comprendre.


Des del meu punt de vista, l’èxit dels quadres de Joanmiquel Font rau també en l’estudi de la composició i del color, en l’aplicació serena de materials normalment desconeguts que sorprenen l’espectador i sobretot en la forma de combinar-los. És el que modestament jo definiria com a alquímia artística. Segons el diccionari, des d'un punt de vista actual, l'alquímia és una pseudociència sense base científica. Històricament, l'alquímia es pot considerar com a precursora de la química abans de l'establiment del mètode científic. En general, els alquimistes creien que tota la matèria estava composta per quatre elements: terra, aire, aigua i foc. Incorporaven una bona part de màgia i misticisme en les seves creences, i tendien a considerar l'alquímia com una pràctica secreta i apta només pels iniciats. L'alquímia pretenia explicar com una substància es podia transformar en una altra, en un temps en què la química i la física encara no existien.

Atesa la significació de paraules precedent, no creuen que hi ha un vertader paral·lelisme entre aquesta definició i la tècnica emprada en l’obra de Joanmiquel Font?.

No creuen també que la connexió de l’obra de Joanmiquel Font amb l’espectador, té quelcom de màgica i de mística alhora?.

I del resultat final, podríem estar parlant d’una mena de pedra filosofal a nivell artístic?

Podríem esplaiar-nos molt buscant tots els vincles coincidents entre l’alquímia i la seva personalitat artística. Segurament però, seria una tasca que gent molt més qualificada que jo, faria amb millor encert i definitivament amb millor criteri. De totes maneres jo em continuaré centrant en les tres preguntes que abans he formulat potser de forma massa agosarada i intencionada.

La meva resposta a la primera pregunta referent a la connexió entre la definició d’alquímia i l’obra del nostre artista, a priori s’entreveu fàcil. És evident que el tipus de tècnica emprada surt dels cànons clàssics de la pintura. Els materials són diferents, els colors també. La seva combinació i la seva aplicació parteixen sense cap mena de dubte de quelcom més profund i sobretot més premeditat. Hi ha un estudi complex de les reaccions dels diferents materials, hi ha un assessorament tècnic important i també hi ha un període de provatures absolutament necessari. Tots aquests elements també formen part de la vida interior de l’artista. Formen part de la tramoia secreta de Joanmiquel Font i és guardada amb absoluta captinença. Una de les pors del nostre artista i que justifica el fet del seu secretisme tècnic, és la plaga tan sovintejada del plagi. Diguem-ho clar: la còpia cruel i descarada que practiquen certs artistes dotats d’una habilitat precisa però mancats d’absoluta originalitat.

Per un costat crec que és positiu per la trajectòria d’un artista el fet d’ésser copiat per altres de més baixa categoria comercial. Des del meu punt de vista això suposa un estímul constant cap a la recerca de noves sèries més originals per part de l’artista copiat. Això és bo per la seva carrera però també entenc la frustració que aquest fet pot comportar en certs moments i per tant, respecto i comparteixo encara més que l’artista guardi aquests secrets tècnics assolits per la consecució de l’obra com els antics alquimistes. Joanmiquel Font és un clar exemple del que acabo d’esmentar. Copiat pel dret i pel revés en la majoria de les seves sèries, la seva tossuderia, les seves recerques i investigacions, no defalleixen mai per trobar nous conceptes que facin més innovadora la seva obra i la nodreixin d’aquell punt d’originalitat tan necessari com imprescindible. Ell en guarda novament els secrets amb un total hermetisme alquimista.

La meva resposta a la segona pregunta plantejada i que es referia a la connexió màgica i mística entre l’obra i l’espectador, també pot tenir un argument fàcil que intentaré explicar. Si partim de la premissa que l’artista ha estat fortament condicionat per l’entorn i pel territori en la consecució de la seva obra, queda clar que aquest magnetisme també s’ha de transmetre en l’espectador. Els quadres de Joanmiquel Font si una cosa tenen és que no deixen mai indiferent. Els seus temes gaudeixen de la sensació de moviment i tenen com a aspecte principal la fluïdesa. D’aquí la comparació inequívoca que grans crítics d’art com Arnau Puig i Josep Maria Cadena, fan de la seva obra en aquest llibre que avui presentem, i en el qual glossen l’obra de Joanmiquel Font amb la semblança de la fluïdesa del magma volcànic, tan arrelat a aquest territori.

Certament la seva obra no és mai estàtica i produeix la sensació que hi ha quelcom que brolla de l’interior de la terra per quedar definitivament immortalitzat en les seves teles. Aquesta és la veritable màgia de l’obra i aquest és un recurs que Joanmiquel Font propugna i demostra amb certa dosi de misticisme. Per una part, magnifica els temes aportant-hi expressivitat, color i moviment. Per altra part hi aplica aquest misticisme minimalista, que es percep d’una manera subtil i que engresca a l’espectador a rebuscar en la interioritat del missatge que vol donar l’artista. De fet el misticisme, per definició és la sensació que prové del convenciment que s’ha establert una unió directa entre la persona i una divinitat. Per tant és un fet que per desconegut provoca curiositat. Aquest és doncs l’argument que l’artista empra en dosi minúscula però perceptible i que li serveix per captar l’atenció de l’espectador de forma permanent i perpetuada.

Quant a la resposta a la tercera pregunta, en la que demanava si el resultat artístic es pot considerar una vertadera pedra filosofal, jo crec fermament que si.
Joanmiquel Font ha aconseguit una obra plenament acceptada pel públic que acostuma a sovintejar les galeries d’art i això, en els moments actuals, es un fet extraordinari. Passats aquests vint anys de trajectòria professional, l’artista que ara ens ocupa, està a l’inici de la seva projecció definitiva. El reconeixement a la seva tasca es veu colrat avui ja, pel recolzament vers la seva obra de personalitats, personatges mediàtics, crítics d’art, galeristes i col·leccionistes d’arreu del món. Només li cal que tot el què en Quim ha sembrat durant aquest període, tingui el temps i la saó favorables perquè doni grans fruïts. La seva pedra filosofal i la seva manera de fer dins el món de l’art, han fet que la seva obra ja sigui reconeguda en els ambients més selectes i exclusius del panorama artístic actual. I això, els ho asseguro des de la meva experiència de vint anys com a galerista, és molt i molt difícil.

Finalment per acabar voldria fer una breu pinzellada de la meva relació amb l’artista. De fet ell m’ho va demanar de manera explícita ja que encertadament creia que faria un xic més digerible la meva xerrada. He accedit de bona voluntat malgrat pensar que potser a Vostès això no els resulti massa interessant.

La nostra relació va començar de manera casual quan en Quim em va fer arribar un petit catàleg de la seva obra a la galeria de Girona. La veritat en veure el catàleg em va sorprendre la seva qualitat tant a nivell artístic com a nivell de presentació. En el món dels artistes, no és gaire usual que l’obra vingui recolzada per un entorn presentable. Es justifiquen, llevat de rares excepcions, dient que l’obra ha de parlar per ella mateixa i que per tant no li calen complements que puguin distorsionar-ne el primer impacte. En Quim és una d’aquestes excepcions, un “rara avis” que està convençut que tota obra necessita un cop de mà per poder lluir per ella mateixa. Certament, abocats ja al segle XXI i en plena pendent de la competència consumista, qualsevol complement que pugui fer més presentable l’obra i l’artista, sempre és benvingut. Als galeristes moltes vegades ens manquen aquests recursos. Ens trobem molt sovint que hem de defensar uns preus altíssims per una obra a voltes mal presentada i habitualment ens trobem que ens falta justificació davant els nostres compradors.

El client d’avui dia es mou per l’impacte visual. Cerca la millor qualitat/preu i compara de forma compulsiva, ja que al tenir moltes ofertes, té totes les possibilitats i tots el mitjans per fer-ho. En Quim ho sap i no estalvia cap esforç en aconseguir la millor presentació del seu producte.

Aquest és un fet que ens va unir ja des de l’inici. Ens mirem i entenem el món de l’art d’una manera molt similar. Cadascú sap el que l’altre pot donar i en aquesta relació comercial normalment això pot ésser molt positiu. Si més no, a nosaltres ens està donant bon resultat.

Pedreguet-Art Espai Contemporani, la nostra galeria d’Amer, ja porta bastant temps apostant fort per la seva obra, i els nostres clients han acceptat complaguts aquesta proposta. Per tant, tenim a Joanmiquel Font, com un dels nostres artistes més destacats i recomanats. El seu futur és sense cap mena de dubte molt prometedor.
Els que el coneixen saben que en Quim sempre en té una per fer. Tant aviat el podem veure amb en Ferran Adrià com amb el Príncep Felip de Borbó. En el seu estudi gairebé ja no hi queden parets per sostenir les fotografies amb les múltiples personalitats polítiques, culturals i mediàtiques. Suposo que això també té quelcom a veure amb el seu tarannà obert i capaç.

A la distància curta, en Quim és un home de tracte fàcil i plaent que es desviu per fer-te agradable la seva companyia. En el tracte comercial empra la mateixa tàctica. És refiat i cordial, acollidor i comprensiu. Demostra un interès absolut en tot allò que escolta i en copsa, després d’analitzar-ho serenament, tot el suc que allò li pot suposar. Segurament algú li va dir un dia que escoltant s’aprenia molt. Doncs a fe que ho ha fet amb un convenciment total. En Quim, a diferència de molts del seu ram, és un home que escolta, no dels que s’escolta. Li plau la conversa i en destil·la molts dels detalls que a molta gent se li escaparien. Es congratula de les facilitats i de les oportunitats que li ha donat aquesta facultat del saber escoltar. A més, sap com ho ha de fer per aprofitar-les.

Amb independència de les relacions comercials que ens uneixen amb en Quim, hem conreat una bona amistat. Segurament la coincidència generacional ens ha portat per aquest camí, i al menys jo me’n sento molt cofoi. Tots dos som “baby boomers”, és a dir pertanyents a la explosiva generació baby boom dels nascuts fins l’any 1965. Som una generació criticada i envejada al mateix temps. El nostre bressol i la nostra infantesa van rebre els efluvis de l’anomenat estat del benestar del que tant se’n parla actualment en programaris polítics electoralistes. Malgrat l’apaivaga i el conformisme que se’ns imputa hem estat capaços de transformar el món. No endebades els grans avanços tècnics i mèdics han vist la llum en la nostra generació i també hem hagut de lluitar com les altres per aconseguir tirar endavant. Som malgrat tot una generació singular que ens ha agradat crear, investigar, transformar i sobretot fer-nos notar. A l’efecte, la Sra. MªTeresa Algado, professora de Sociologia de la Universitat d’Alacant, experta en demografia i una autoritat destacada a nivell internacional en aquest camp, en un del seus estudis diu que la generació baby boom a diferència d’altres generacions, va deixant sempre el seu rastre per allà on passa. Hi estic d’acord i me n’alegro.

Avui, celebrem això. Celebrem amb joia la presentació del llibre de Joanmiquel Font, a qui aprofito per felicitar ben sincerament. L’obra, l’artista i l’amic ben bé que s’ho mereixen.

El seu rastre artístic i personal aquí quedarà (perdonin la gosadia), per major glòria de la nostra generació. Tant de bo tots en puguem participar per molt temps.

De tot cor així ho desitjo.


Lluís Ferrés Planella
Galerista i crític d’art