HA FLORIT EL SAÜQUER , i la primavera se’ns ha tirat al damunt ineludiblement. El llibre, la rosa i Sant Jordi ha anat passant com cada any i a poc a poc l’estiu climàtic, el que perceben els nostres sentits, com qui no vol comença a treure el nas i a fer vibrar amb la seva primària escalfor, els nostres instints més banals.
Quan arriba aquest temps, potser més que en qualsevol altra època de l’any, hom respira vivacitat per totes bandes i un formigueig constant sembla fer bullir la sang. Tota aquesta embriaguesa física i mental ve produïda pel benestar de la bonança climàtica que es regala en el nostre país. Al litoral les aigües encara netes d’algunes parts (poques) del nostre Mediterrani, tornen a cridar la nostra atenció de forma sistemàtica i la llum solar sembla posar-hi novament la vida mentre reclama una vegada més amb orgull la nostra mirada. A la plana tot s’infecta de verd i per tots els racons som capaços d’esbrinar-hi algun símbol de la vivesa que ens ofereix la natura. En els nius més amagats ja han nascut els primers pollets de la cadernera i muntanyes enllà, les crestes tímidament emblanquides per les darreres neus de la temporada, remarquen amb una prepotència virtual la seva resolta situació. No en va un rosari de calfreds ens pessiga la pell al contemplar les belleses que qualsevol dels racons del nostre país ens ofereix, sap enamorar-nos i tot esdevé dolç, tot sembla renéixer en el nostre interior.
Acabo de sortir del nou estudi que l’amic Quim Hereu té a Banyoles per visitar-hi el magnífic treball que hi ha realitzat i que és en essència el filtre de llargues hores de constància i meditació. Amb la modèstia colpidora que el caracteritza m’ha anat desgranant, com si d’una tavella de pèsols es tractés, peça a peça cadascuna de les obres que composen aquest treball, i he tingut l’ impressió, una vegada més de reviure el primer llibre que vaig tenir l’honor de compartir amb ell. Novament m’ha tocat introduir-me en els somnis surrealistes, les inquietuds pictòriques, els missatges intrínsecs del món de l’Hereu, aquest món que vaig començar a viure al voltant de l’any 1990 en la primera exposició que aquell incipient artista fa fer a la nostra galeria Pedreguet-Art a Amer. Eren els inicis, les beceroles, i la seva pintura ja emanava l’originalitat i l’entusiasme que encara avui desprèn. Llavors però, tot era incert i l’amic Quim encara portava el títol sentenciós de pintor poc conegut. El destí, la casualitat i el que avui dia anomenen “feeling” van voler que ens aventuréssim en un llibre dedicat a la vila d’Amer i que vam titular “TEMPUS FUGIT DEPRESSA” en clara al.legoria al missatge que portaven molts dels quadres que fins aleshores havia pintat. És en aquest punt on l’obra d’en Quim comença per mèrits propis a consolidar-se. S’endevinen traces singulars i comencem a parlar de sèries: Sèrie Amer, Sèrie Florència, Sèrie París, Sèrie Negra, etcètera, etcètera...
Des d’aleshores ençà, només la constància, la seva innata inquietud, la seva predisposició al treball i la seguretat en allò que pintava i pinta han fet possible el seu èxit. Podem parlar doncs d’un pintor complet i en fase expansiva: pinta el que vol i el públic li accepta a la vegada que li recompensa. Es desfà a cadascun dels temes, fon trossos del seu cervell recargolant imatges per servir al seu surrealisme autodidacte, beu de les fonts “chiriquianes” (De Chirico) i “dalinianes” (Dalí) amb un assedegament controlat i comprensiu sense desfer-ne ni el sentit ni l’originalitat, i per sobre de tot riu a cor plaent i es contempla a la vegada que intenta aprendre d’ell mateix.
Crec que no sabré mai si va més de pressa el temps o l’evolució de les imatges que nodreixen els seus quadres i per si tot això fora poc, tinc la sensació que l’Hereu ha arribat a controlar el seu destí i s’ha convertit en el seu propi personatge acomplint, endevino, d’aquesta manera un dels seus anhels.
S’ha tornat “home-branca” i ha brotat com el vell presseguer sol.lícit que deixava les seves branques a una senyora avorrida perquè fes mitja. Ha estat capaç, com el cargol xaruc, d’enfilar-se lentament per les escales del temps a la vegada que sentenciava un “Ni tu, ni tan sols tu, saps quan bella és la teva música” mentre el so acompassat d’un violoncel li feia cruixir la pell. S’ha passejat al damunt d’una carbassa flotant i ha contemplat amb el seu avi, des de la seva terrassa que separa el món real del món de l’Hereu, les llargues corrues de xiprers mentre recorda l’embriaguesa del gessamí florit. Ha compartit tertúlia amb el quartet de savis desconeguts i ha perdut jugant als escacs amb un colom sota la mirada atenta de la gran vaca sagrada. S’ha rendit als encants de les nimfes i ha mantingut l’erotisme exagerat i punyent del gran centaure del Pla de Martís mentre conversava amb l’ésser pensant que amb la seva megacefàlia filosofava sobre el sentit de l’humanitat. Ha estat capaç de comprendre el crit de l’home boig al desfigurar-se la cara a la vegada que amb la més ferma expressió ha recriminat la hipocresia dels caps mecànics per a refermar-los en la seva nua, deixada i hipòcrita imperfecció. Al captard s’ha convertit en el “petit trempaire” i ens ha conduït per les fantasies eròtiques mentre sentíem el rapsode recitant la falsa poesia del desert i un quartet de decapitats musicava amb tota cruesa la seva melodia. Amb el temps i amb els seus fabricants vol persistir més enllà dels segles, vol tenir, posseir i dominar àdhuc de forma reflexiva el tic-tac contundent i aclaparador. De forma gràfica s’ha convertit en la garsa dels somnis, prenent tot allò que brilla i que encurioseix la retina sense donar-li un valor real, copsant-ne només que l’anècdota ensisadora que la fa especial, l’ha filtrat i ens la presenta amb tota la seva complicada senzillesa.
I tot plegat, en aquest temps que ens fa viure a cada quadre, descobrim que malgrat la nostra nuesa perceptiva, tot lliga de forma magistral i els esdeveniments que a priori semblen desencaixar-se de forma ineludible, acaben per casar de la forma més sorprenent. Al contemplar cada obra, en les nostres reflexions, en el nostre divagar constant pel seu “tot plegat”, ens preguntem qui mou els fils, qui teixeix amb aquesta perfecció tot el que passa per bé i per mal en el nostre romancejar virtual. I és llavors quan tornem a ensopegar amb el personatge, amb l’amic, amb el company, amb l’artista, amb l’HEREU en definitiva, i tot torna a començar de nou perquè en el fons de tot, hom descobreix que la veritable realitat dels temes dels seus quadres és que només els entén ell i que nosaltres, humils espectadors no som res més que una simple anècdota amb la qual l’artista juga i es complau. Perquè per damunt de tot el que es pugui escriure o dir dels seus quadres, ell i només ell, els ha pensat, ell els ha paït, ell els ha patit i finalment els ha parit, per veure mentre es corrou de curiositat la nostra reacció al davant de la seva obra.
I aquest pensar, pair, patir i parir (la meva teoria de les quatre P) és en definitiva pel que m’ha explicat l’amic Quim, el vertader sentit d’aquest llibre que basant-se en els nous personatges de l’Hereu i a través d’una original dodecalogia imaginària d’Egipte, intenta fer un recorregut pel procés creatiu i l’elaboració de l’obra més recent d’aquest artista que ja té marcat el camí. Per fer-ho més entenedor, l’Hereu ens deixa gaudir per uns instants en aquest llibre,de la seva intimitat pictòrica i creativa.
Quan acabo aquest escrit, plou a Amer, i els cargols llauren un estel de babaiòs com un presagi tendenciós que assenyala el final. És tard i els meus nens ja dormen, suposo que les nenes de l’Hereu també. De sobte, en pensar-hi, noto que el temps ens ha passat de pressa com el llibre que vam compartir.
Els carrers són buits del guirigall quotidià i el taronger florit que vaig plantar amb els meus fills infecta el jardí amb la dolçor de la seva flaire cobdiciosa barrejada amb l’aigua de la pluja primera. Mentrestant a la costa de la Selva, un insípid temporal de llevant, torna poc a poc la sorra que el garbí d’aquest hivern s’endugué de les seves platges. La sorra neta perfuma de mar el litoral, i les capçades dels pins roquers trempen cap el cel en expandir la seva presència. Terra endins, els espàrrecs de marge i els alls tendres han format part de les millors truites de cada casa aquesta temporada, i la dolçor dels pèsols tendrals ha complagut els paladars més exigents. Els darrers tomàquets de penjar encara donen gust en rascar-los sobre la torrada que un raig d’oli farà brillar. Imagino la farigola com tenyeix de verd blavós els roquissars mentre a poc a poc va marcint les seves petites flors i amb aquesta pluja perfuma la nit tendra amb gran solidesa. Acabo i encara sento la primavera
La flor del saüquer regalima gotes enganxoses de pluja i la seva esplèndida bellesa ha estat compromesa per la foscor tot just encetada d’aquesta nit primerenca.
Novament en pensar en el xipolleig de l’aigua que endevino a l’exterior, retrobo nous elements que em recorden l’Hereu i els seus quadres. És just d’acabar, de no carregar el que segurament algú amb més gràcia s’hauria complagut en explicar. Per a mi, aquest moment ha esdevingut especial com tots els que he compartit amb l’artista, amb l’amic, amb el company HEREU a qui desitjo, en agrair-li la consideració que m’ha dispensat al convidar-me a participar en aquest llibre, la millor de les singladures colrada de l’èxit que amb tota seguretat mereix.
Quan arriba aquest temps, potser més que en qualsevol altra època de l’any, hom respira vivacitat per totes bandes i un formigueig constant sembla fer bullir la sang. Tota aquesta embriaguesa física i mental ve produïda pel benestar de la bonança climàtica que es regala en el nostre país. Al litoral les aigües encara netes d’algunes parts (poques) del nostre Mediterrani, tornen a cridar la nostra atenció de forma sistemàtica i la llum solar sembla posar-hi novament la vida mentre reclama una vegada més amb orgull la nostra mirada. A la plana tot s’infecta de verd i per tots els racons som capaços d’esbrinar-hi algun símbol de la vivesa que ens ofereix la natura. En els nius més amagats ja han nascut els primers pollets de la cadernera i muntanyes enllà, les crestes tímidament emblanquides per les darreres neus de la temporada, remarquen amb una prepotència virtual la seva resolta situació. No en va un rosari de calfreds ens pessiga la pell al contemplar les belleses que qualsevol dels racons del nostre país ens ofereix, sap enamorar-nos i tot esdevé dolç, tot sembla renéixer en el nostre interior.
Acabo de sortir del nou estudi que l’amic Quim Hereu té a Banyoles per visitar-hi el magnífic treball que hi ha realitzat i que és en essència el filtre de llargues hores de constància i meditació. Amb la modèstia colpidora que el caracteritza m’ha anat desgranant, com si d’una tavella de pèsols es tractés, peça a peça cadascuna de les obres que composen aquest treball, i he tingut l’ impressió, una vegada més de reviure el primer llibre que vaig tenir l’honor de compartir amb ell. Novament m’ha tocat introduir-me en els somnis surrealistes, les inquietuds pictòriques, els missatges intrínsecs del món de l’Hereu, aquest món que vaig començar a viure al voltant de l’any 1990 en la primera exposició que aquell incipient artista fa fer a la nostra galeria Pedreguet-Art a Amer. Eren els inicis, les beceroles, i la seva pintura ja emanava l’originalitat i l’entusiasme que encara avui desprèn. Llavors però, tot era incert i l’amic Quim encara portava el títol sentenciós de pintor poc conegut. El destí, la casualitat i el que avui dia anomenen “feeling” van voler que ens aventuréssim en un llibre dedicat a la vila d’Amer i que vam titular “TEMPUS FUGIT DEPRESSA” en clara al.legoria al missatge que portaven molts dels quadres que fins aleshores havia pintat. És en aquest punt on l’obra d’en Quim comença per mèrits propis a consolidar-se. S’endevinen traces singulars i comencem a parlar de sèries: Sèrie Amer, Sèrie Florència, Sèrie París, Sèrie Negra, etcètera, etcètera...
Des d’aleshores ençà, només la constància, la seva innata inquietud, la seva predisposició al treball i la seguretat en allò que pintava i pinta han fet possible el seu èxit. Podem parlar doncs d’un pintor complet i en fase expansiva: pinta el que vol i el públic li accepta a la vegada que li recompensa. Es desfà a cadascun dels temes, fon trossos del seu cervell recargolant imatges per servir al seu surrealisme autodidacte, beu de les fonts “chiriquianes” (De Chirico) i “dalinianes” (Dalí) amb un assedegament controlat i comprensiu sense desfer-ne ni el sentit ni l’originalitat, i per sobre de tot riu a cor plaent i es contempla a la vegada que intenta aprendre d’ell mateix.
Crec que no sabré mai si va més de pressa el temps o l’evolució de les imatges que nodreixen els seus quadres i per si tot això fora poc, tinc la sensació que l’Hereu ha arribat a controlar el seu destí i s’ha convertit en el seu propi personatge acomplint, endevino, d’aquesta manera un dels seus anhels.
S’ha tornat “home-branca” i ha brotat com el vell presseguer sol.lícit que deixava les seves branques a una senyora avorrida perquè fes mitja. Ha estat capaç, com el cargol xaruc, d’enfilar-se lentament per les escales del temps a la vegada que sentenciava un “Ni tu, ni tan sols tu, saps quan bella és la teva música” mentre el so acompassat d’un violoncel li feia cruixir la pell. S’ha passejat al damunt d’una carbassa flotant i ha contemplat amb el seu avi, des de la seva terrassa que separa el món real del món de l’Hereu, les llargues corrues de xiprers mentre recorda l’embriaguesa del gessamí florit. Ha compartit tertúlia amb el quartet de savis desconeguts i ha perdut jugant als escacs amb un colom sota la mirada atenta de la gran vaca sagrada. S’ha rendit als encants de les nimfes i ha mantingut l’erotisme exagerat i punyent del gran centaure del Pla de Martís mentre conversava amb l’ésser pensant que amb la seva megacefàlia filosofava sobre el sentit de l’humanitat. Ha estat capaç de comprendre el crit de l’home boig al desfigurar-se la cara a la vegada que amb la més ferma expressió ha recriminat la hipocresia dels caps mecànics per a refermar-los en la seva nua, deixada i hipòcrita imperfecció. Al captard s’ha convertit en el “petit trempaire” i ens ha conduït per les fantasies eròtiques mentre sentíem el rapsode recitant la falsa poesia del desert i un quartet de decapitats musicava amb tota cruesa la seva melodia. Amb el temps i amb els seus fabricants vol persistir més enllà dels segles, vol tenir, posseir i dominar àdhuc de forma reflexiva el tic-tac contundent i aclaparador. De forma gràfica s’ha convertit en la garsa dels somnis, prenent tot allò que brilla i que encurioseix la retina sense donar-li un valor real, copsant-ne només que l’anècdota ensisadora que la fa especial, l’ha filtrat i ens la presenta amb tota la seva complicada senzillesa.
I tot plegat, en aquest temps que ens fa viure a cada quadre, descobrim que malgrat la nostra nuesa perceptiva, tot lliga de forma magistral i els esdeveniments que a priori semblen desencaixar-se de forma ineludible, acaben per casar de la forma més sorprenent. Al contemplar cada obra, en les nostres reflexions, en el nostre divagar constant pel seu “tot plegat”, ens preguntem qui mou els fils, qui teixeix amb aquesta perfecció tot el que passa per bé i per mal en el nostre romancejar virtual. I és llavors quan tornem a ensopegar amb el personatge, amb l’amic, amb el company, amb l’artista, amb l’HEREU en definitiva, i tot torna a començar de nou perquè en el fons de tot, hom descobreix que la veritable realitat dels temes dels seus quadres és que només els entén ell i que nosaltres, humils espectadors no som res més que una simple anècdota amb la qual l’artista juga i es complau. Perquè per damunt de tot el que es pugui escriure o dir dels seus quadres, ell i només ell, els ha pensat, ell els ha paït, ell els ha patit i finalment els ha parit, per veure mentre es corrou de curiositat la nostra reacció al davant de la seva obra.
I aquest pensar, pair, patir i parir (la meva teoria de les quatre P) és en definitiva pel que m’ha explicat l’amic Quim, el vertader sentit d’aquest llibre que basant-se en els nous personatges de l’Hereu i a través d’una original dodecalogia imaginària d’Egipte, intenta fer un recorregut pel procés creatiu i l’elaboració de l’obra més recent d’aquest artista que ja té marcat el camí. Per fer-ho més entenedor, l’Hereu ens deixa gaudir per uns instants en aquest llibre,de la seva intimitat pictòrica i creativa.
Quan acabo aquest escrit, plou a Amer, i els cargols llauren un estel de babaiòs com un presagi tendenciós que assenyala el final. És tard i els meus nens ja dormen, suposo que les nenes de l’Hereu també. De sobte, en pensar-hi, noto que el temps ens ha passat de pressa com el llibre que vam compartir.
Els carrers són buits del guirigall quotidià i el taronger florit que vaig plantar amb els meus fills infecta el jardí amb la dolçor de la seva flaire cobdiciosa barrejada amb l’aigua de la pluja primera. Mentrestant a la costa de la Selva, un insípid temporal de llevant, torna poc a poc la sorra que el garbí d’aquest hivern s’endugué de les seves platges. La sorra neta perfuma de mar el litoral, i les capçades dels pins roquers trempen cap el cel en expandir la seva presència. Terra endins, els espàrrecs de marge i els alls tendres han format part de les millors truites de cada casa aquesta temporada, i la dolçor dels pèsols tendrals ha complagut els paladars més exigents. Els darrers tomàquets de penjar encara donen gust en rascar-los sobre la torrada que un raig d’oli farà brillar. Imagino la farigola com tenyeix de verd blavós els roquissars mentre a poc a poc va marcint les seves petites flors i amb aquesta pluja perfuma la nit tendra amb gran solidesa. Acabo i encara sento la primavera
La flor del saüquer regalima gotes enganxoses de pluja i la seva esplèndida bellesa ha estat compromesa per la foscor tot just encetada d’aquesta nit primerenca.
Novament en pensar en el xipolleig de l’aigua que endevino a l’exterior, retrobo nous elements que em recorden l’Hereu i els seus quadres. És just d’acabar, de no carregar el que segurament algú amb més gràcia s’hauria complagut en explicar. Per a mi, aquest moment ha esdevingut especial com tots els que he compartit amb l’artista, amb l’amic, amb el company HEREU a qui desitjo, en agrair-li la consideració que m’ha dispensat al convidar-me a participar en aquest llibre, la millor de les singladures colrada de l’èxit que amb tota seguretat mereix.
Lluís Ferrés Planella
primavera 2001
