PARLEM D'AMOR
Crítica exposició de l'artista Antonio G. NICOLAS
octubre de 2002
“Parlem d’amor” representa la manifestació plàstica de la darrera reflexió artística d’Antonio Nicolás, un seguit de preguntes amb respostes curtes i moltes vegades nul·les sobre l’amor, que l’autor ha intentat meditar sense cap més pretensió que la de trobar quelcom vàlid per a expressar-lo a través de la seva creació artística.
Per bé que l’artista no pretenia que ho fos, el camí no ha estat gens fàcil. Les pistes que anava trobant a partir de la seva reflexió donaven sovint voltes sobre elles mateixes, es creuaven i recargolaven entre elles a partir de les sensacions viscudes, llegides o bé observades, que moltes vegades provocaven tendresa, somriures, llàgrimes i, algunes d’elles, també ràbia.
En qualsevol cas Antonio Nicolás ha sabut captar, ordenar i expressar a través d’un estil propi influenciat pel pop-art les més característiques, les ha desgranat com una magrana, n’ha destil·lat el missatge i s’ha compromès a transmetre’l. Color i divertiment, forma i missatge, concepte i essència juguen i es conjugen amb els tòpics, aquelles coses que ja es donen per normals i que per altra part mereixen una expressió de tendresa o bé un senzill somriure. Perquè, al final de tot plegat, el que defineix la realitat d’Antonio Nicolàs i la seva obra no és més que la tendresa per les persones, per la vida i per l’amor.
En aquesta exposició ens parla d’això, amb tota l’originalitat que el caracteritza i també amb tota la passió desbordada del convenciment que ofereix la seva innegable qualitat.
Per bé que l’artista no pretenia que ho fos, el camí no ha estat gens fàcil. Les pistes que anava trobant a partir de la seva reflexió donaven sovint voltes sobre elles mateixes, es creuaven i recargolaven entre elles a partir de les sensacions viscudes, llegides o bé observades, que moltes vegades provocaven tendresa, somriures, llàgrimes i, algunes d’elles, també ràbia.
En qualsevol cas Antonio Nicolás ha sabut captar, ordenar i expressar a través d’un estil propi influenciat pel pop-art les més característiques, les ha desgranat com una magrana, n’ha destil·lat el missatge i s’ha compromès a transmetre’l. Color i divertiment, forma i missatge, concepte i essència juguen i es conjugen amb els tòpics, aquelles coses que ja es donen per normals i que per altra part mereixen una expressió de tendresa o bé un senzill somriure. Perquè, al final de tot plegat, el que defineix la realitat d’Antonio Nicolàs i la seva obra no és més que la tendresa per les persones, per la vida i per l’amor.
En aquesta exposició ens parla d’això, amb tota l’originalitat que el caracteritza i també amb tota la passió desbordada del convenciment que ofereix la seva innegable qualitat.
Lluís Ferrés Planella
octubre 2002
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada