LLORET : IMATGES DEL PASSAT
En aquests dies en què el Nadal ja es toca amb la punta dels dits i els preparatius per la festa conviden al recolliment familiar, la seva presència en aquest acte és un fet del tot remarcable que agraeixo sobre manera. Vagi per endavant i de tot cor, doncs, el meu agraïment per la gentilesa que han tingut d’acompanyar-nos en aquesta vesprada de desembre.
Quan a finals d’estiu, els amics Assumpció Comas i Josep Blanch, em van explicar el projecte que avui ens ocupa i em van convidar a escriure’n el pròleg, no vaig dubtar ni un sol moment i vaig accedir a fer-lo, segurament amb més il·lusió que consciència.
En aquests dies en què el Nadal ja es toca amb la punta dels dits i els preparatius per la festa conviden al recolliment familiar, la seva presència en aquest acte és un fet del tot remarcable que agraeixo sobre manera. Vagi per endavant i de tot cor, doncs, el meu agraïment per la gentilesa que han tingut d’acompanyar-nos en aquesta vesprada de desembre.
Quan a finals d’estiu, els amics Assumpció Comas i Josep Blanch, em van explicar el projecte que avui ens ocupa i em van convidar a escriure’n el pròleg, no vaig dubtar ni un sol moment i vaig accedir a fer-lo, segurament amb més il·lusió que consciència.
Els que em coneixen o millor dit em pateixen, saben que ja les tinc jo aquestes arrancades!!
Al cap de poques hores, amb la vanitat refredada i tocant de peus a terra, em vaig donar compte del compromís que havia adquirit i de la responsabilitat que això suposava.
Certament he escrit pròlegs per molts de llibres que s’han editat, però cap m’havia fet mai tan de respecte, com el que forma part d’aquest llibre.
Al cap de poques hores, amb la vanitat refredada i tocant de peus a terra, em vaig donar compte del compromís que havia adquirit i de la responsabilitat que això suposava.
Certament he escrit pròlegs per molts de llibres que s’han editat, però cap m’havia fet mai tan de respecte, com el que forma part d’aquest llibre.
És, o millor dit ha estat, una por primerenca. La por dels novells. Una por curulla de neguit que m’ha envaït des de l’inici fins els moments presents i que m’ha condicionat de manera notable. Malgrat tot no he perdut ni un sol moment ni la il·lusió ni les ganes de fer-lo. Ha estat simplement el dubte de si seria capaç de portar-ho a terme amb el respecte i la dignitat que els meus companys de viatge mereixen.
Per un costat tinc una profunda predilecció per la personalitat de Joan Sala Lloberas amb qui m’uneix, des de fa molt temps, una plausible amistat i a qui em sabria molt greu decebre.
Per altra part hi ha la voluntat remarcable de l’editor (el també amic Josep Blanch) que porta a terme una tasca esforçada i lloable per la promoció de la cultura i del sentir lloretenc a través de les edicions de llibres, revistes i organització de concursos literaris i altres esdeveniments. A títol personal voldria agrair-li la confiança dipositada, i en la meva condició de lloretenc d’adopció també vull agrair-li el compromís que demostra en cadascuna de les seves publicacions en favor de la cultura lloretenca.
Hi ha hagut també el treball decidit i l’esforç de coordinació de l’amiga Assumpció Comas que ha estat la vertadera “alma mater” del projecte i sense la qual res del que avui presentem hauria estat possible. Les parts més dolces i agraïdes de tots els projectes, són l’inici i el final dels mateixos. Ella ha estat com a bona lloretenca, una treballadora inesgotable que ha comandat i portat a terme tota la part feixuga del llibre. Li vull agrair també l’experiència i l’esforç.
Per altra part hi ha la voluntat remarcable de l’editor (el també amic Josep Blanch) que porta a terme una tasca esforçada i lloable per la promoció de la cultura i del sentir lloretenc a través de les edicions de llibres, revistes i organització de concursos literaris i altres esdeveniments. A títol personal voldria agrair-li la confiança dipositada, i en la meva condició de lloretenc d’adopció també vull agrair-li el compromís que demostra en cadascuna de les seves publicacions en favor de la cultura lloretenca.
Hi ha hagut també el treball decidit i l’esforç de coordinació de l’amiga Assumpció Comas que ha estat la vertadera “alma mater” del projecte i sense la qual res del que avui presentem hauria estat possible. Les parts més dolces i agraïdes de tots els projectes, són l’inici i el final dels mateixos. Ella ha estat com a bona lloretenca, una treballadora inesgotable que ha comandat i portat a terme tota la part feixuga del llibre. Li vull agrair també l’experiència i l’esforç.
També, perquè no dir-ho, el compromís familiar ha estat un condicionant. És a ells a qui he d’agrair el fet de trobar-me tan a gust en aquest poble.
Són ells, juntament amb els amics, els que m’han introduït a gaudir del tarannà lloretenc. M’han ensenyat a trobar, d’entre els molts “Llorets” possibles, l’essència del que jo anomeno el Lloret Predilecte i del qual en sóc un profund i convençut devot. Aquest Lloret aparentment impossible als ulls dels forans, esdevé una absoluta realitat (malgrat els esforços per fer veure el contrari) quan es mira amb els ulls d’algú d’aquí. És evident que els enamorats de Lloret ho sabem, només ens cal tenir l’empenta necessària per fer-ho veure al demés i sobretot estar-ne convençuts i saber-ho explicar.
Em permeto ara ( sobretot disculpin), fer-los una petita reflexió:
Són ells, juntament amb els amics, els que m’han introduït a gaudir del tarannà lloretenc. M’han ensenyat a trobar, d’entre els molts “Llorets” possibles, l’essència del que jo anomeno el Lloret Predilecte i del qual en sóc un profund i convençut devot. Aquest Lloret aparentment impossible als ulls dels forans, esdevé una absoluta realitat (malgrat els esforços per fer veure el contrari) quan es mira amb els ulls d’algú d’aquí. És evident que els enamorats de Lloret ho sabem, només ens cal tenir l’empenta necessària per fer-ho veure al demés i sobretot estar-ne convençuts i saber-ho explicar.
Em permeto ara ( sobretot disculpin), fer-los una petita reflexió:
Estan assabentats que Lloret de Mar és un dels municipis de Catalunya que edita més llibres cada any ?
Estan al cas que aquests llibres, publicats per les diferents associacions culturals del municipi, es centren majoritàriament en la promoció i en la recuperació de les tradicions lloretenques ?
En els temps que corren.....No ho troben fantàstic això?
És que no es prou venerable aquesta circumstància ?
Per què doncs des de diferents col·lectius es posa en dubte la salut cultural del nostre municipi ?
o millor dit, per què no se’n fa ressò d’aquesta fermesa cultural?
o millor dit, per què no se’n fa ressò d’aquesta fermesa cultural?
Molts municipis voldrien tenir aquesta capacitat emprenedora i aquest orgull de poble !
Des de l’enamorament pel meu Lloret Predilecte i vist el que acabo de dir, suposo entendran un xic més el respecte que em produïa el fet d’haver de prologar aquest llibre. Del resultat final, seran Vostès els que en facin el corresponent judici. Permetin ara que em centri en la presentació de l’artista i la seva obra, que en definitiva, són els veritables protagonistes de l’acte d’avui.
Sempre he pensat que Joan Sala Lloberas ha estat una d’aquelles persones que tocades per la fortuna del destí, han nascut i viscut en el lloc i en el moment adequats. És evident també, que porta molt aferrats a l’ànima el sentiment i la consciència de l’home de país que es desviu per perpetuar amb orgull el record dels temps pretèrits. Ho fa abastament i amb la murrieria d’antuvi, passant sempre de puntetes, però alhora deixant un rastre perceptible i engrescador.
No és estrany doncs, que d’aquest “homme du terroir” (que dirien els francesos), d’aquest home de país, en brolli un doll important de saviesa popular on les noves generacions, sovint encuriosits pels vells temps, hem anat a assedegar-nos a cor què vols. La seva conversa fàcil, heretada sense cap mena de dubte del seu pare, ha estat un referent qualificat i admirat, que ha ajudat a rememorar com era l’esperit d’aquest poble tocat de sal i gust de mar, abans del brogit implacable del fenomen turístic. Si una persona hi ha, al meu entendre, que ajudi a definir la genuïnitat de l’esperit lloretenc, aquest és actualment en Sala Lloberas.
Nascut en el bressol d’una nissaga antiguíssima de pescadors lloretencs, - els Trons-, i a redós de l’ombra d’un pare que coneixia la mar com ningú, mai no va voler que el seu fill es dediqués a la pesca. El seu pare, segons paraules d’en Joan, representava una illa a mig del món de la mar, era un dels homes cultes de l’època a qui tots els pescadors s’escoltaven per la seva formació i sobretot per la bonhomia que destil·lava. Republicà de convenciment, tertulià distès, de tracte afable i preocupat sempre per la formació del seu fill, ben aviat el va treure de les escoles públiques nacionals per portar-lo a l’ensenyament privat de Mossèn Mundet, que era un referent cultural de l’època. Durant la revolta del 1936, i en el marc del moment anticlerical, Mossèn Mundet havia estat detingut i obligat a realitzar treballs de manobre en la construcció de defenses militars arran de la costa. Més tard, la sensibilitat inusual d’un dels anomenats menjacapellans de l’època, va aconseguir fer un informe favorable que el va deslliurar de la duresa d’aquells treballs i li va obtenir un permís extraordinari perquè pogués exercir en l’ensenyament privat. Fou en aquest moment quan en Joan, durant els tres anys de la guerra civil, va rebre les classes particulars de Mossèn Mundet.
En acabar la guerra civil es van reobrir les escoles parroquials on va estudiar fins els setze anys. Posteriorment i degut al tancament de les esmentades escoles parroquials, va entrar d’aprenent de mecànic en el garatge d’en Maig i més tard a la fàbrica de teixits d’en Sayrol situada al carrer del Carme, on actualment hi ha l’hotel La Palmera. A la fàbrica esmentada hi va treballar fins que el van quintar pel servei militar. Aleshores alternava el treball a Can Sayrol amb sortides esporàdiques a la teranyina per poder guanyar un xic més de diners.
Més endavant, la crisi del tèxtil i la restricció d’electricitat van precipitar la seva marxa de la fàbrica de teixits i es va enrolar definitivament a la barca del seu cosí per guanyar-se la vida a la mar. Només llavors el seu pare, que ja estava mancat de salut, es va resignar a que el seu fill exercís l’ofici de pescador, i li va prometre que quan acabés el servei militar li muntaria una teranyina pròpia perquè no hagués de fer de remitger. Aleshores i atesa la delicada salut del seu pare, va fer expedient i es va deslliurar del servei militar, però entretant el seu pare va emmalaltir de forma precipitada i va morir. En Joan es va trobar, doncs, amb l’escull d’haver d’armar una teranyina sense cap tipus d’experiència i sobretot amb la precarietat econòmica que li havia provocat l’atenció mèdica de la malaltia del seu pare. Només el temps i la seva capacitat innata de superació van fer que se’n sortís d’aquell tràngol implacable. Va aconseguir guanyar-se la vida a la mar sense haver d’escoltar cap retret per part de ningú i convertint-se amb els anys en un referent dins la professió arreu de tota la costa catalana. La confiança que els seus companys li van dipositar, el va portar a acceptar els càrrecs de Patró Major de la Confraria de Pescadors i Alcalde de Mar, que va combinar durant alguns anys amb la responsabilitat de regidor de l’Ajuntament de Lloret de Mar entre d’altres càrrecs i ocupacions.
Artísticament, com no podia ser d’altra manera, en Sala Lloberas també ha estat un exemple de constància i superació. De formació absolutament autodidacta, ja de ben petit es meravellava veient com dibuixava pel poble l’eminent pintor Joan Llaverias que va residir i morir a Lloret de Mar, i del qual n’era (de fet, n’és) un fervent admirador. El pòsit artístic de Llaverias va aferrar ben aviat en la voluntat artística de Sala Lloberas, que es delia per seguir-lo per tot arreu on el mestre plantava el cavallet. Quan el veia per la platja, deixava la colla d’amics i es quedava embadocat hores i hores mirant com pintava. En un principi, el tarannà a vegades esquerp de Llaverias només permetia que aquell vailet encuriosit pels colors i les teles es pogués acostar a mirar allò que pintava.
En esclatar la guerra civil, es va imposar la prohibició de pintar arran de la costa i Llaverias va haver de desfermar la seva inspiració en altres indrets, sobretot en els paisatges d’interior del terme de Lloret. En una d’aquestes sessions pictòriques prop de la Bassa del Molí, va patir el robatori de la seva caixa de pintures. Fou arrel d’aquest robatori quan va començar una relació més directa amb el pintor. Sala Lloberas juntament amb en Vadó Juriola van fer les indagacions pertinents que van possibilitar que la caixa de pintures aparegués. En reconeixement a la seva tasca, Llaverias va accedir a que ambdós sortissin a pintar amb ell i com a mostra d’agraïment, en la primera sortida que van fer, el mestre va regalar a cadascun dels vailets una caixa de pintures a l’oli. Un temps més tard, Llaverias, per mediació del Senyor Ventura Gasol, aleshores Conseller de Cultura, va obtenir un permís especial per poder tornar a pintar vora mar.
A tall d’anècdota, en una de les sessions pictòriques a Sa Caleta d’en Trons, Llaverias va demanar a Sala Lloberas quin títol posaria en el quadre que estava pintant. En Joan, que no havia sentit a parlar mai que els quadres haguessin de portar un títol, va quedar molt sorprès per la pregunta i no va saber què contestar. El mestre, davant la passivitat del deixeble, li va dir que aquell quadre el titularien “El bany de l’oreneta”. Anys més tard, ja després de la mort de Llaverias i en una de les exposicions retrospectives més significatives que s’han fet de l’artista, en Joan va retrobar-se amb aquell quadre. No cal dir la llarga corrua de records que aquella visió li va provocar. Quan va anar per a adquirir-lo aquest ja havia estat venut a un particular. Amb els anys, i de forma absolutament casual es va assabentar que aquest quadre pertany a la col·lecció privada d’un particular de Lloret, la qual cosa va possibilitar que Sala Lloberas es pogués retrobar cada vegada que volia amb aquella obra tan singular i especial per a ell.
A partir d’aquell moment i sempre en l’àmbit de Sa Caleta d’en Trons, Sala Lloberas i Llaverias van posar el títol als quadres que el mestre donava per acabats. Des d’aleshores van sortir sempre a pintar junts, i en Joan, donada la precària salut del mestre, ajudava a portar-li els estris per tots els racons de la banda de llevant de Lloret, on pintava en llargues i extraordinàries sessions. El darrer quadre de Llaverias, que va deixar inacabat, fou el comiat de l’artista i l’alumne. El mestre va emmalaltir i poc temps després va morir. Això passava a l’any 1938 i Sala Lloberas havia quedat orfe artísticament parlant.
Coincidí en aquella època que, per raons sentimentals, a la vila hi rondava un altre insigne pintor català, en Joan Orihuel que, festejava amb una germana de l’alcalde Fors. Orihuel va organitzar a Lloret l’Escola d’Arts i Oficis, on donava classes de forma continuada primer en un local del carrer de la Vila i posteriorment a l’actual Casal de l’Obrera. En una de les sortides que l’artista va fer amb els seus alumnes, de nou Sala Lloberas va quedar meravellat amb la manera com pintaven i no va parar fins que va aconseguir que el seu pare el deixés assistir a les classes de pintura d’Orihuel. Allí hi va desenvolupar les tècniques i recursos pictòrics més elementals, des de la perspectiva fins a l’aplicació dels colors. De tant en tant, en Sala Lloberas portava alguns peixos acabats de pescar a casa de l’Orihuel, i aquest li deia sempre que primer pintaria un bodegó de peixos i que en acabar se’ls menjaria a la brasa. La relació fou molt intensa amb el pintor fins que, a les acaballes de la guerra civil, van mobilitzar Orihuel i aquest es va traslladar a Girona on va desenvolupar una part significativa de la seva trajectòria artística a partir de cartells i encàrrecs que va rebre per part de les autoritats de l’època. No es van tornar a veure amb en Sala Lloberas fins que va acabar la contesa civil. Pocs anys després, Orihuel va marxar a l’Argentina i es va acabar el contacte amb el pintor.
Després de la relació amb Orihuel, va conèixer altres significats pintors de l’època que rondaven per Lloret de Mar, atrets per la llum i les meravelloses vistes del seus contorns. Domènec Solé i Gili, en saber que el jove Joan pintava, li va demanar que li dibuixés un paraigües obert per saber la qualitat artística de què disposava. L’incipient artista es va apressar en dibuixar-li sense saber el motiu pel qual li havia demanat que ho fes. Quan va demanar-li el per què li havia fet dibuixar el paraigües obert, Solé i Gili, li va dir que era per veure la seva vàlua artística en els tres pilars bàsics del dibuix, la línia, el volum i la perspectiva. Sense cap mena de dubte, en Joan havia superat la prova i ja es podia disposar a dibuixar amb la qualitat que el caracteritza. Des d’aleshores va entendre que per resoldre les infinites dificultats que representa el dibuix de les barques (típiques en qualsevol paisatge mariner), calia tenir molt superats (tècnicament parlant), la línia, el volum i la perspectiva, com ho va fer amb aquell paraigües.
A l’antiga pensió El Dragó va assistir a classes de pintura, especialment de dibuix, amb el mestre Ardanui. Les classes es realitzaven als vespres la qual cosa era un fet excepcional per l’època. Ardanui va tenir una gran relació amb la vila de Lloret, i atesa la seva qualitat com artista va rebre l’encàrrec de realitzar la pintura del pendó de la Germandat de Sant Sebastià que era una mútua benèfica de caràcter local.
També en Josep Ventosa, aleshores tertulià habitual del cafè de Can Maitanquis, es fixà en l’habilitat artística de Sala Lloberas i a partir de 1946 sortiren a pintar junts. Habitualment ho feien al bosc de Can Xardó. Una vegada més, va trobar en aquelles sortides pictòriques l’amplitud de mires artístiques. Va saber digerir tots els ensenyaments i totes les relacions amb aquells homes d’art. Va saber trobar-ne un sentit i aplicar-lo a les seves necessitats, amb l’acceptació del que vol aprendre i amb la senzillesa del que coneix les seves pròpies limitacions i les accepta. Tot plegat ha servit per enfortir, si és que calia, la personalitat artística de Sala Lloberas que, des d’aleshores ençà, ha pintat de forma autodidacta i de forma permanent, sense defallir.
El llibre que avui ens ocupa és, en definitiva, un florilegi d’alguns dels centenars de dibuixos que representen l’època més primigènia de l’artista. Dibuixos tots ells carregats de la nostàlgia justa i del sentiment d’un poble que físicament ja no existeix amb els mateixos paràmetres. La majoria d’ells van ésser realitzats del natural en els anys 40 del segle XX i representen, de manera fefaent, algunes de les escenes més nostrades del passat lloretenc. Curulls de melangia, aquests racons ja desapareguts ens aboquen a una vertiginosa corrua de sensacions i, la seva contemplació detallada pot resultar en l’espectador certament contradictòria. Per una banda, segur que hom hi entreveurà la nostàlgia més ancestral i desglossarà en la seva memòria la bellesa dels temps passats. D’altra banda, també hi haurà algú que amb la més absoluta legitimitat, es desmarcarà d’aquesta nostàlgia i reivindicarà que els temps moderns són millors. Crec que d’una forma o de l’altra, el llibre amb el seus dibuixos serà el mitjà precís, un vehicle de reflexió per saber del lloc on venim i cap a on anem.
A partir d’aquí, i en l’argot lloretenc, que cadascú trempi les veles com pugui o com més li plagui. Si un patrimoni intacte queda a Lloret, aquest és la pluralitat de pensament dels seus vilatans.
I ara només queda passar una breu pinzellada i parlar d’en Sala Lloberas actual. Els que hem tingut l’oportunitat últimament de participar en les seves tertúlies i converses, podem donar fe de la seva contínua vitalitat. L’edat li ha proporcionat el saber fer de l’home savi, que veu amb la perspectiva dels anys un món diferent al que intenta adaptar-se. Xerraire compulsiu , amb un bagatge cultural certament envejable, llegeix, dibuixa, pinta, escriu i participa activament en el desenvolupament cultural lloretenc. No hi ha dia que no pugi al seu estudi a treballar i a complaure’s de tot el que encara li queda per fer. Infinitat d’escrits inèdits, dibuixos, quadres, recopilacions i estudis esperen sempre, en la tranquil·litat del seu racó íntim i particular, veure la llum algun dia.
En l’àmbit personal, Sala Lloberas és un home de distàncies curtes, que sap moure’s molt bé en l’espai que li ha conferit la proximitat dels seus conciutadans. Extraordinàriament assequible i absolutament desinteressat, és capaç de donar-se als altres amb total complaença, posant els seus coneixements i experiències a l’abast de tothom. Per a mi, que des de que ens vàrem conèixer sempre n’he estat un dels molts beneficiaris, per sobre de tot el què sap i de tot el què ha viscut (que és molt), aquest darrer fet altruista, metòdic i total és el que té més rellevància, ja que configura i defineix l’esperit humà de Sala Lloberas. Penso que els grans homes, els homes de país dels que parlava al principi, són aquells que, sigui quin sigui el nivell en el que es mouen, saben fer-se propers i sobretot saben donar-se als altres amb generositat. Aquest llibre recull n’és una demostració gràfica.
Del que sent i de l’estimació que professa pel seu poble aquest home de país, avui, en som tots testimonis. Que sigui per molts anys, i sobretot felicitem-nos-en, doncs una vegada més Lloret de Mar està d’enhorabona.
Lluís Ferrés Planella
Galerista i crític d’art
Sempre he pensat que Joan Sala Lloberas ha estat una d’aquelles persones que tocades per la fortuna del destí, han nascut i viscut en el lloc i en el moment adequats. És evident també, que porta molt aferrats a l’ànima el sentiment i la consciència de l’home de país que es desviu per perpetuar amb orgull el record dels temps pretèrits. Ho fa abastament i amb la murrieria d’antuvi, passant sempre de puntetes, però alhora deixant un rastre perceptible i engrescador.
No és estrany doncs, que d’aquest “homme du terroir” (que dirien els francesos), d’aquest home de país, en brolli un doll important de saviesa popular on les noves generacions, sovint encuriosits pels vells temps, hem anat a assedegar-nos a cor què vols. La seva conversa fàcil, heretada sense cap mena de dubte del seu pare, ha estat un referent qualificat i admirat, que ha ajudat a rememorar com era l’esperit d’aquest poble tocat de sal i gust de mar, abans del brogit implacable del fenomen turístic. Si una persona hi ha, al meu entendre, que ajudi a definir la genuïnitat de l’esperit lloretenc, aquest és actualment en Sala Lloberas.
Nascut en el bressol d’una nissaga antiguíssima de pescadors lloretencs, - els Trons-, i a redós de l’ombra d’un pare que coneixia la mar com ningú, mai no va voler que el seu fill es dediqués a la pesca. El seu pare, segons paraules d’en Joan, representava una illa a mig del món de la mar, era un dels homes cultes de l’època a qui tots els pescadors s’escoltaven per la seva formació i sobretot per la bonhomia que destil·lava. Republicà de convenciment, tertulià distès, de tracte afable i preocupat sempre per la formació del seu fill, ben aviat el va treure de les escoles públiques nacionals per portar-lo a l’ensenyament privat de Mossèn Mundet, que era un referent cultural de l’època. Durant la revolta del 1936, i en el marc del moment anticlerical, Mossèn Mundet havia estat detingut i obligat a realitzar treballs de manobre en la construcció de defenses militars arran de la costa. Més tard, la sensibilitat inusual d’un dels anomenats menjacapellans de l’època, va aconseguir fer un informe favorable que el va deslliurar de la duresa d’aquells treballs i li va obtenir un permís extraordinari perquè pogués exercir en l’ensenyament privat. Fou en aquest moment quan en Joan, durant els tres anys de la guerra civil, va rebre les classes particulars de Mossèn Mundet.
En acabar la guerra civil es van reobrir les escoles parroquials on va estudiar fins els setze anys. Posteriorment i degut al tancament de les esmentades escoles parroquials, va entrar d’aprenent de mecànic en el garatge d’en Maig i més tard a la fàbrica de teixits d’en Sayrol situada al carrer del Carme, on actualment hi ha l’hotel La Palmera. A la fàbrica esmentada hi va treballar fins que el van quintar pel servei militar. Aleshores alternava el treball a Can Sayrol amb sortides esporàdiques a la teranyina per poder guanyar un xic més de diners.
Més endavant, la crisi del tèxtil i la restricció d’electricitat van precipitar la seva marxa de la fàbrica de teixits i es va enrolar definitivament a la barca del seu cosí per guanyar-se la vida a la mar. Només llavors el seu pare, que ja estava mancat de salut, es va resignar a que el seu fill exercís l’ofici de pescador, i li va prometre que quan acabés el servei militar li muntaria una teranyina pròpia perquè no hagués de fer de remitger. Aleshores i atesa la delicada salut del seu pare, va fer expedient i es va deslliurar del servei militar, però entretant el seu pare va emmalaltir de forma precipitada i va morir. En Joan es va trobar, doncs, amb l’escull d’haver d’armar una teranyina sense cap tipus d’experiència i sobretot amb la precarietat econòmica que li havia provocat l’atenció mèdica de la malaltia del seu pare. Només el temps i la seva capacitat innata de superació van fer que se’n sortís d’aquell tràngol implacable. Va aconseguir guanyar-se la vida a la mar sense haver d’escoltar cap retret per part de ningú i convertint-se amb els anys en un referent dins la professió arreu de tota la costa catalana. La confiança que els seus companys li van dipositar, el va portar a acceptar els càrrecs de Patró Major de la Confraria de Pescadors i Alcalde de Mar, que va combinar durant alguns anys amb la responsabilitat de regidor de l’Ajuntament de Lloret de Mar entre d’altres càrrecs i ocupacions.
Artísticament, com no podia ser d’altra manera, en Sala Lloberas també ha estat un exemple de constància i superació. De formació absolutament autodidacta, ja de ben petit es meravellava veient com dibuixava pel poble l’eminent pintor Joan Llaverias que va residir i morir a Lloret de Mar, i del qual n’era (de fet, n’és) un fervent admirador. El pòsit artístic de Llaverias va aferrar ben aviat en la voluntat artística de Sala Lloberas, que es delia per seguir-lo per tot arreu on el mestre plantava el cavallet. Quan el veia per la platja, deixava la colla d’amics i es quedava embadocat hores i hores mirant com pintava. En un principi, el tarannà a vegades esquerp de Llaverias només permetia que aquell vailet encuriosit pels colors i les teles es pogués acostar a mirar allò que pintava.
En esclatar la guerra civil, es va imposar la prohibició de pintar arran de la costa i Llaverias va haver de desfermar la seva inspiració en altres indrets, sobretot en els paisatges d’interior del terme de Lloret. En una d’aquestes sessions pictòriques prop de la Bassa del Molí, va patir el robatori de la seva caixa de pintures. Fou arrel d’aquest robatori quan va començar una relació més directa amb el pintor. Sala Lloberas juntament amb en Vadó Juriola van fer les indagacions pertinents que van possibilitar que la caixa de pintures aparegués. En reconeixement a la seva tasca, Llaverias va accedir a que ambdós sortissin a pintar amb ell i com a mostra d’agraïment, en la primera sortida que van fer, el mestre va regalar a cadascun dels vailets una caixa de pintures a l’oli. Un temps més tard, Llaverias, per mediació del Senyor Ventura Gasol, aleshores Conseller de Cultura, va obtenir un permís especial per poder tornar a pintar vora mar.
A tall d’anècdota, en una de les sessions pictòriques a Sa Caleta d’en Trons, Llaverias va demanar a Sala Lloberas quin títol posaria en el quadre que estava pintant. En Joan, que no havia sentit a parlar mai que els quadres haguessin de portar un títol, va quedar molt sorprès per la pregunta i no va saber què contestar. El mestre, davant la passivitat del deixeble, li va dir que aquell quadre el titularien “El bany de l’oreneta”. Anys més tard, ja després de la mort de Llaverias i en una de les exposicions retrospectives més significatives que s’han fet de l’artista, en Joan va retrobar-se amb aquell quadre. No cal dir la llarga corrua de records que aquella visió li va provocar. Quan va anar per a adquirir-lo aquest ja havia estat venut a un particular. Amb els anys, i de forma absolutament casual es va assabentar que aquest quadre pertany a la col·lecció privada d’un particular de Lloret, la qual cosa va possibilitar que Sala Lloberas es pogués retrobar cada vegada que volia amb aquella obra tan singular i especial per a ell.
A partir d’aquell moment i sempre en l’àmbit de Sa Caleta d’en Trons, Sala Lloberas i Llaverias van posar el títol als quadres que el mestre donava per acabats. Des d’aleshores van sortir sempre a pintar junts, i en Joan, donada la precària salut del mestre, ajudava a portar-li els estris per tots els racons de la banda de llevant de Lloret, on pintava en llargues i extraordinàries sessions. El darrer quadre de Llaverias, que va deixar inacabat, fou el comiat de l’artista i l’alumne. El mestre va emmalaltir i poc temps després va morir. Això passava a l’any 1938 i Sala Lloberas havia quedat orfe artísticament parlant.
Coincidí en aquella època que, per raons sentimentals, a la vila hi rondava un altre insigne pintor català, en Joan Orihuel que, festejava amb una germana de l’alcalde Fors. Orihuel va organitzar a Lloret l’Escola d’Arts i Oficis, on donava classes de forma continuada primer en un local del carrer de la Vila i posteriorment a l’actual Casal de l’Obrera. En una de les sortides que l’artista va fer amb els seus alumnes, de nou Sala Lloberas va quedar meravellat amb la manera com pintaven i no va parar fins que va aconseguir que el seu pare el deixés assistir a les classes de pintura d’Orihuel. Allí hi va desenvolupar les tècniques i recursos pictòrics més elementals, des de la perspectiva fins a l’aplicació dels colors. De tant en tant, en Sala Lloberas portava alguns peixos acabats de pescar a casa de l’Orihuel, i aquest li deia sempre que primer pintaria un bodegó de peixos i que en acabar se’ls menjaria a la brasa. La relació fou molt intensa amb el pintor fins que, a les acaballes de la guerra civil, van mobilitzar Orihuel i aquest es va traslladar a Girona on va desenvolupar una part significativa de la seva trajectòria artística a partir de cartells i encàrrecs que va rebre per part de les autoritats de l’època. No es van tornar a veure amb en Sala Lloberas fins que va acabar la contesa civil. Pocs anys després, Orihuel va marxar a l’Argentina i es va acabar el contacte amb el pintor.
Després de la relació amb Orihuel, va conèixer altres significats pintors de l’època que rondaven per Lloret de Mar, atrets per la llum i les meravelloses vistes del seus contorns. Domènec Solé i Gili, en saber que el jove Joan pintava, li va demanar que li dibuixés un paraigües obert per saber la qualitat artística de què disposava. L’incipient artista es va apressar en dibuixar-li sense saber el motiu pel qual li havia demanat que ho fes. Quan va demanar-li el per què li havia fet dibuixar el paraigües obert, Solé i Gili, li va dir que era per veure la seva vàlua artística en els tres pilars bàsics del dibuix, la línia, el volum i la perspectiva. Sense cap mena de dubte, en Joan havia superat la prova i ja es podia disposar a dibuixar amb la qualitat que el caracteritza. Des d’aleshores va entendre que per resoldre les infinites dificultats que representa el dibuix de les barques (típiques en qualsevol paisatge mariner), calia tenir molt superats (tècnicament parlant), la línia, el volum i la perspectiva, com ho va fer amb aquell paraigües.
A l’antiga pensió El Dragó va assistir a classes de pintura, especialment de dibuix, amb el mestre Ardanui. Les classes es realitzaven als vespres la qual cosa era un fet excepcional per l’època. Ardanui va tenir una gran relació amb la vila de Lloret, i atesa la seva qualitat com artista va rebre l’encàrrec de realitzar la pintura del pendó de la Germandat de Sant Sebastià que era una mútua benèfica de caràcter local.
També en Josep Ventosa, aleshores tertulià habitual del cafè de Can Maitanquis, es fixà en l’habilitat artística de Sala Lloberas i a partir de 1946 sortiren a pintar junts. Habitualment ho feien al bosc de Can Xardó. Una vegada més, va trobar en aquelles sortides pictòriques l’amplitud de mires artístiques. Va saber digerir tots els ensenyaments i totes les relacions amb aquells homes d’art. Va saber trobar-ne un sentit i aplicar-lo a les seves necessitats, amb l’acceptació del que vol aprendre i amb la senzillesa del que coneix les seves pròpies limitacions i les accepta. Tot plegat ha servit per enfortir, si és que calia, la personalitat artística de Sala Lloberas que, des d’aleshores ençà, ha pintat de forma autodidacta i de forma permanent, sense defallir.
El llibre que avui ens ocupa és, en definitiva, un florilegi d’alguns dels centenars de dibuixos que representen l’època més primigènia de l’artista. Dibuixos tots ells carregats de la nostàlgia justa i del sentiment d’un poble que físicament ja no existeix amb els mateixos paràmetres. La majoria d’ells van ésser realitzats del natural en els anys 40 del segle XX i representen, de manera fefaent, algunes de les escenes més nostrades del passat lloretenc. Curulls de melangia, aquests racons ja desapareguts ens aboquen a una vertiginosa corrua de sensacions i, la seva contemplació detallada pot resultar en l’espectador certament contradictòria. Per una banda, segur que hom hi entreveurà la nostàlgia més ancestral i desglossarà en la seva memòria la bellesa dels temps passats. D’altra banda, també hi haurà algú que amb la més absoluta legitimitat, es desmarcarà d’aquesta nostàlgia i reivindicarà que els temps moderns són millors. Crec que d’una forma o de l’altra, el llibre amb el seus dibuixos serà el mitjà precís, un vehicle de reflexió per saber del lloc on venim i cap a on anem.
A partir d’aquí, i en l’argot lloretenc, que cadascú trempi les veles com pugui o com més li plagui. Si un patrimoni intacte queda a Lloret, aquest és la pluralitat de pensament dels seus vilatans.
I ara només queda passar una breu pinzellada i parlar d’en Sala Lloberas actual. Els que hem tingut l’oportunitat últimament de participar en les seves tertúlies i converses, podem donar fe de la seva contínua vitalitat. L’edat li ha proporcionat el saber fer de l’home savi, que veu amb la perspectiva dels anys un món diferent al que intenta adaptar-se. Xerraire compulsiu , amb un bagatge cultural certament envejable, llegeix, dibuixa, pinta, escriu i participa activament en el desenvolupament cultural lloretenc. No hi ha dia que no pugi al seu estudi a treballar i a complaure’s de tot el que encara li queda per fer. Infinitat d’escrits inèdits, dibuixos, quadres, recopilacions i estudis esperen sempre, en la tranquil·litat del seu racó íntim i particular, veure la llum algun dia.
En l’àmbit personal, Sala Lloberas és un home de distàncies curtes, que sap moure’s molt bé en l’espai que li ha conferit la proximitat dels seus conciutadans. Extraordinàriament assequible i absolutament desinteressat, és capaç de donar-se als altres amb total complaença, posant els seus coneixements i experiències a l’abast de tothom. Per a mi, que des de que ens vàrem conèixer sempre n’he estat un dels molts beneficiaris, per sobre de tot el què sap i de tot el què ha viscut (que és molt), aquest darrer fet altruista, metòdic i total és el que té més rellevància, ja que configura i defineix l’esperit humà de Sala Lloberas. Penso que els grans homes, els homes de país dels que parlava al principi, són aquells que, sigui quin sigui el nivell en el que es mouen, saben fer-se propers i sobretot saben donar-se als altres amb generositat. Aquest llibre recull n’és una demostració gràfica.
Del que sent i de l’estimació que professa pel seu poble aquest home de país, avui, en som tots testimonis. Que sigui per molts anys, i sobretot felicitem-nos-en, doncs una vegada més Lloret de Mar està d’enhorabona.
Lluís Ferrés Planella
Galerista i crític d’art
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada