A propòsit del llibre JOANMIQUEL FONT: DUES DÈCADES D’ART
Diu Joanmiquel Font, en les reflexions que fa l’artista en aquest llibre commemoratiu, que per a ell l’art és tot allò que l’emociona, tot allò que li provoca alguna reacció i que no el deixa indiferent.
Art, - i ho diu sense cap mena de dubte -, és allò que pinta amb la part més honesta de si mateix, amb aquella part més profunda que no té cap mena de límits.
És evident que aquesta és una descripció molt íntima i particular que ens pot ajudar a entendre l’obra d’aquest artista singular, i també – per què no – quelcom de la seva personalitat. Si una cosa hi ha encertada en la projecció d’un artista que vulgui dedicar-se professionalment a la pintura, és el fet que tingui molt clar tot allò que sent quan treballa i sobretot el lloc on vol anar a parar. L’alfa i l’omega del seu viatge artístic seran uns condicionaments que certament mai podrà descuidar si vol aconseguir que la fita que es proposa tingui l’èxit que mereix. Un artista ha de saber el què vol i també ha de saber com arribar-hi.
En la personalitat artística de Joanmiquel Font queda ben palesa aquesta voluntat. Amb unes arrels ben aferrades a l’entorn que l’envolta, no dubta ni un sol instant en nodrir-se de tot allò quotidià i necessari, per desencadenar una explosió de color i sentiment amb uns resultats plenament satisfactoris. I és en aquesta glosa barrejada, entre el seny i la rauxa, on l’artista sap moure’s i se sent segur. Pot expressar sense cap limitació tot allò que el lliga a la terra on viu. Pot argumentar, en definitiva i sense cap mena de pudor, el sentiment íntim i predilecte que aquests orígens li proporcionen. Així doncs, ens trobem amb aquestes temàtiques volcàniques que manifesten abastament la devoció de l’artista per la seva terra i que són en la vessant més abstracte, el veritable “leitmotif” de la seva producció actual. Sense deixar de mirar l’horitzó, adapta els temes a les tendències artístiques contemporànies, per fer-los més ajustats a les noves avantguardes predominants. Sap on vol arribar. Té la capacitat i els mitjans per fer-ho, amb la dignitat i la consciència dels grans mestres.
En l’obra de Joanmiquel Font també hi trobem un complement que la fa especialment particular, i aquest és el tractament tècnic. És el que, comercialment parlant en podríem dir, el recurs estètic. Aquell “nosequè” que la fa més encisadora als ulls de l’espectador. Malgrat ésser una obra marcadament abstracta gaudeix d’una màgia especial que la fa atractiva sense haver de menester massa explicacions. És per això, que a diferència d’una gran part de l’art abstracte convencional, els quadres de Joanmiquel Font, tenen la guspira necessària que els fa entenedors d’una manera immediata i en conseqüència l’èxit comercial és molt major. En el tarannà mercantilista actual, aquesta immediatesa és un factor absolutament definitiu. A propòsit d’aquesta comprensió immediata a la que suara em referia, el malaguanyat poeta Miquel Martí i Pol, l’any 2003 li va dedicar un poema en el què argumenta aquesta facilitat entenedora de la seva obra. Absort per les formes i els colors de l’artista, el gran poeta diu:
Escrits al magma,
aurores i capvespres
marquen el ritme
del temps que es desdibuixa
entre records i somnis,
i tu en proposes
una nova lectura
des del misteri
de formes i preguntes
que inciten a comprendre.
Des del meu punt de vista, l’èxit dels quadres de Joanmiquel Font rau també en l’estudi de la composició i del color, en l’aplicació serena de materials normalment desconeguts que sorprenen l’espectador i sobretot en la forma de combinar-los. És el que modestament jo definiria com a alquímia artística. Segons el diccionari, des d'un punt de vista actual, l'alquímia és una pseudociència sense base científica. Històricament, l'alquímia es pot considerar com a precursora de la química abans de l'establiment del mètode científic. En general, els alquimistes creien que tota la matèria estava composta per quatre elements: terra, aire, aigua i foc. Incorporaven una bona part de màgia i misticisme en les seves creences, i tendien a considerar l'alquímia com una pràctica secreta i apta només pels iniciats. L'alquímia pretenia explicar com una substància es podia transformar en una altra, en un temps en què la química i la física encara no existien.
Atesa la significació de paraules precedent, no creuen que hi ha un vertader paral·lelisme entre aquesta definició i la tècnica emprada en l’obra de Joanmiquel Font?.
No creuen també que la connexió de l’obra de Joanmiquel Font amb l’espectador, té quelcom de màgica i de mística alhora?.
I del resultat final, podríem estar parlant d’una mena de pedra filosofal a nivell artístic?
Podríem esplaiar-nos molt buscant tots els vincles coincidents entre l’alquímia i la seva personalitat artística. Segurament però, seria una tasca que gent molt més qualificada que jo, faria amb millor encert i definitivament amb millor criteri. De totes maneres jo em continuaré centrant en les tres preguntes que abans he formulat potser de forma massa agosarada i intencionada.
La meva resposta a la primera pregunta referent a la connexió entre la definició d’alquímia i l’obra del nostre artista, a priori s’entreveu fàcil. És evident que el tipus de tècnica emprada surt dels cànons clàssics de la pintura. Els materials són diferents, els colors també. La seva combinació i la seva aplicació parteixen sense cap mena de dubte de quelcom més profund i sobretot més premeditat. Hi ha un estudi complex de les reaccions dels diferents materials, hi ha un assessorament tècnic important i també hi ha un període de provatures absolutament necessari. Tots aquests elements també formen part de la vida interior de l’artista. Formen part de la tramoia secreta de Joanmiquel Font i és guardada amb absoluta captinença. Una de les pors del nostre artista i que justifica el fet del seu secretisme tècnic, és la plaga tan sovintejada del plagi. Diguem-ho clar: la còpia cruel i descarada que practiquen certs artistes dotats d’una habilitat precisa però mancats d’absoluta originalitat.
Per un costat crec que és positiu per la trajectòria d’un artista el fet d’ésser copiat per altres de més baixa categoria comercial. Des del meu punt de vista això suposa un estímul constant cap a la recerca de noves sèries més originals per part de l’artista copiat. Això és bo per la seva carrera però també entenc la frustració que aquest fet pot comportar en certs moments i per tant, respecto i comparteixo encara més que l’artista guardi aquests secrets tècnics assolits per la consecució de l’obra com els antics alquimistes. Joanmiquel Font és un clar exemple del que acabo d’esmentar. Copiat pel dret i pel revés en la majoria de les seves sèries, la seva tossuderia, les seves recerques i investigacions, no defalleixen mai per trobar nous conceptes que facin més innovadora la seva obra i la nodreixin d’aquell punt d’originalitat tan necessari com imprescindible. Ell en guarda novament els secrets amb un total hermetisme alquimista.
La meva resposta a la segona pregunta plantejada i que es referia a la connexió màgica i mística entre l’obra i l’espectador, també pot tenir un argument fàcil que intentaré explicar. Si partim de la premissa que l’artista ha estat fortament condicionat per l’entorn i pel territori en la consecució de la seva obra, queda clar que aquest magnetisme també s’ha de transmetre en l’espectador. Els quadres de Joanmiquel Font si una cosa tenen és que no deixen mai indiferent. Els seus temes gaudeixen de la sensació de moviment i tenen com a aspecte principal la fluïdesa. D’aquí la comparació inequívoca que grans crítics d’art com Arnau Puig i Josep Maria Cadena, fan de la seva obra en aquest llibre que avui presentem, i en el qual glossen l’obra de Joanmiquel Font amb la semblança de la fluïdesa del magma volcànic, tan arrelat a aquest territori.
Certament la seva obra no és mai estàtica i produeix la sensació que hi ha quelcom que brolla de l’interior de la terra per quedar definitivament immortalitzat en les seves teles. Aquesta és la veritable màgia de l’obra i aquest és un recurs que Joanmiquel Font propugna i demostra amb certa dosi de misticisme. Per una part, magnifica els temes aportant-hi expressivitat, color i moviment. Per altra part hi aplica aquest misticisme minimalista, que es percep d’una manera subtil i que engresca a l’espectador a rebuscar en la interioritat del missatge que vol donar l’artista. De fet el misticisme, per definició és la sensació que prové del convenciment que s’ha establert una unió directa entre la persona i una divinitat. Per tant és un fet que per desconegut provoca curiositat. Aquest és doncs l’argument que l’artista empra en dosi minúscula però perceptible i que li serveix per captar l’atenció de l’espectador de forma permanent i perpetuada.
Quant a la resposta a la tercera pregunta, en la que demanava si el resultat artístic es pot considerar una vertadera pedra filosofal, jo crec fermament que si.
Joanmiquel Font ha aconseguit una obra plenament acceptada pel públic que acostuma a sovintejar les galeries d’art i això, en els moments actuals, es un fet extraordinari. Passats aquests vint anys de trajectòria professional, l’artista que ara ens ocupa, està a l’inici de la seva projecció definitiva. El reconeixement a la seva tasca es veu colrat avui ja, pel recolzament vers la seva obra de personalitats, personatges mediàtics, crítics d’art, galeristes i col·leccionistes d’arreu del món. Només li cal que tot el què en Quim ha sembrat durant aquest període, tingui el temps i la saó favorables perquè doni grans fruïts. La seva pedra filosofal i la seva manera de fer dins el món de l’art, han fet que la seva obra ja sigui reconeguda en els ambients més selectes i exclusius del panorama artístic actual. I això, els ho asseguro des de la meva experiència de vint anys com a galerista, és molt i molt difícil.
Finalment per acabar voldria fer una breu pinzellada de la meva relació amb l’artista. De fet ell m’ho va demanar de manera explícita ja que encertadament creia que faria un xic més digerible la meva xerrada. He accedit de bona voluntat malgrat pensar que potser a Vostès això no els resulti massa interessant.
La nostra relació va començar de manera casual quan en Quim em va fer arribar un petit catàleg de la seva obra a la galeria de Girona. La veritat en veure el catàleg em va sorprendre la seva qualitat tant a nivell artístic com a nivell de presentació. En el món dels artistes, no és gaire usual que l’obra vingui recolzada per un entorn presentable. Es justifiquen, llevat de rares excepcions, dient que l’obra ha de parlar per ella mateixa i que per tant no li calen complements que puguin distorsionar-ne el primer impacte. En Quim és una d’aquestes excepcions, un “rara avis” que està convençut que tota obra necessita un cop de mà per poder lluir per ella mateixa. Certament, abocats ja al segle XXI i en plena pendent de la competència consumista, qualsevol complement que pugui fer més presentable l’obra i l’artista, sempre és benvingut. Als galeristes moltes vegades ens manquen aquests recursos. Ens trobem molt sovint que hem de defensar uns preus altíssims per una obra a voltes mal presentada i habitualment ens trobem que ens falta justificació davant els nostres compradors.
El client d’avui dia es mou per l’impacte visual. Cerca la millor qualitat/preu i compara de forma compulsiva, ja que al tenir moltes ofertes, té totes les possibilitats i tots el mitjans per fer-ho. En Quim ho sap i no estalvia cap esforç en aconseguir la millor presentació del seu producte.
Aquest és un fet que ens va unir ja des de l’inici. Ens mirem i entenem el món de l’art d’una manera molt similar. Cadascú sap el que l’altre pot donar i en aquesta relació comercial normalment això pot ésser molt positiu. Si més no, a nosaltres ens està donant bon resultat.
Pedreguet-Art Espai Contemporani, la nostra galeria d’Amer, ja porta bastant temps apostant fort per la seva obra, i els nostres clients han acceptat complaguts aquesta proposta. Per tant, tenim a Joanmiquel Font, com un dels nostres artistes més destacats i recomanats. El seu futur és sense cap mena de dubte molt prometedor.
Els que el coneixen saben que en Quim sempre en té una per fer. Tant aviat el podem veure amb en Ferran Adrià com amb el Príncep Felip de Borbó. En el seu estudi gairebé ja no hi queden parets per sostenir les fotografies amb les múltiples personalitats polítiques, culturals i mediàtiques. Suposo que això també té quelcom a veure amb el seu tarannà obert i capaç.
A la distància curta, en Quim és un home de tracte fàcil i plaent que es desviu per fer-te agradable la seva companyia. En el tracte comercial empra la mateixa tàctica. És refiat i cordial, acollidor i comprensiu. Demostra un interès absolut en tot allò que escolta i en copsa, després d’analitzar-ho serenament, tot el suc que allò li pot suposar. Segurament algú li va dir un dia que escoltant s’aprenia molt. Doncs a fe que ho ha fet amb un convenciment total. En Quim, a diferència de molts del seu ram, és un home que escolta, no dels que s’escolta. Li plau la conversa i en destil·la molts dels detalls que a molta gent se li escaparien. Es congratula de les facilitats i de les oportunitats que li ha donat aquesta facultat del saber escoltar. A més, sap com ho ha de fer per aprofitar-les.
Amb independència de les relacions comercials que ens uneixen amb en Quim, hem conreat una bona amistat. Segurament la coincidència generacional ens ha portat per aquest camí, i al menys jo me’n sento molt cofoi. Tots dos som “baby boomers”, és a dir pertanyents a la explosiva generació baby boom dels nascuts fins l’any 1965. Som una generació criticada i envejada al mateix temps. El nostre bressol i la nostra infantesa van rebre els efluvis de l’anomenat estat del benestar del que tant se’n parla actualment en programaris polítics electoralistes. Malgrat l’apaivaga i el conformisme que se’ns imputa hem estat capaços de transformar el món. No endebades els grans avanços tècnics i mèdics han vist la llum en la nostra generació i també hem hagut de lluitar com les altres per aconseguir tirar endavant. Som malgrat tot una generació singular que ens ha agradat crear, investigar, transformar i sobretot fer-nos notar. A l’efecte, la Sra. MªTeresa Algado, professora de Sociologia de la Universitat d’Alacant, experta en demografia i una autoritat destacada a nivell internacional en aquest camp, en un del seus estudis diu que la generació baby boom a diferència d’altres generacions, va deixant sempre el seu rastre per allà on passa. Hi estic d’acord i me n’alegro.
Avui, celebrem això. Celebrem amb joia la presentació del llibre de Joanmiquel Font, a qui aprofito per felicitar ben sincerament. L’obra, l’artista i l’amic ben bé que s’ho mereixen.
El seu rastre artístic i personal aquí quedarà (perdonin la gosadia), per major glòria de la nostra generació. Tant de bo tots en puguem participar per molt temps.
De tot cor així ho desitjo.
Lluís Ferrés Planella
Galerista i crític d’art
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada