BECO, L'ESCOLLIT"...Caminant pels senders que s’escapen entre els somnis i la realitat, no pas gaire lluny del brogit quotidià on a vegades tot conflueix i on molt sovint allò més important se’ns escapa. Rere l’arbre que normalment ens tapa el bosc, just a la fina franja on el got es pot veure mig ple o mig buit o escorcollant l’interior del pot petit de confitura, en Beco va entendre que tothom neix amb un potencial immens i que només calia poder tenir l’oportunitat per a desenvolupar-lo. Aquesta fou, al marge de la seva reconeguda carrera, la seva gran passió: poder oferir als joves del seu país les oportunitats educatives que necessitaven per a poder descobrir en el seu interior el seu talent i la seva vàlua, i d’aquesta manera poder contribuir activament en la millora de la societat. En Beco, va néixer a Sao Paulo a l’empara d’un barri modestament confortable que fa frontera entre la magnitud desproporcionada de l’ostentosa metròpoli i la desvergonyida realitat de les favelas on literalment s’hi amunteguen centenars de milers de persones amb escassos recursos i delmades possibilitats. En aquest espai mal definit com a terra de ningú, el seu pare hi regentava un taller de reparació de cotxes -senzill però singular- que en les tardes allargassades es convertia en centre de tertúlies automobilístiques on hi feien cap veïns xerraires i també alguns passavolants. La intensitat de la feina del taller va proporcionar a la família un benestar comprimit però suficient que va servir per poder forjar amb certes garanties una situació econòmica discretament folgada. Malgrat aquesta circumstància, el pare es va preocupar en tot moment d’enriquir el nucli familiar amb l’observança dels valors de la solidaritat que va inculcar als seus fills des de ben petits i que han sabut practicar de manera continuada fins a l’actualitat. Aquests valors solidaris van arrelar profundament en l’esperit d’en Beco i van suposar la clau de volta que sostindria els pilars de la seva formació com a persona..."
"...Així va viure aquell vailet alegre i juganer que els seus amics anomenaven Beco i que un dia va somniar poder conduir un cotxe de Fórmula 1. Amb la mateixa velocitat que va viure el seu somni es va acomplir. A la corba de Maranello, en el circuit d’Imola, el primer de maig de l’any 1994, Déu li va dir “tanca els ulls i reposa” i en Beco, amatent, el va obeir."
Lluís Ferrés Planella
Premi Accèssit 2009
IX Premi Solidaritat “Xavier Fàbrega”
L’Educació un dret per a tothom
