L’inabastable atzar...Des d’aquesta banda de la finestra s’endevina una nit densa i escampada. La claror de la lluna plena va perfilant amb molta precisió la silueta dels arbres més altius del jardí i projecta la seva ombra compacta sobre els parterres. Llevat de la remor melangiosa del brollador de la font que alimenta el bassiot de nenúfars silents i peixos de colors, gairebé res s’escapa a la submissió provocada pel silenci profús que s’hi ha instal•lat. Fins i tot el temps sembla dormitar al damunt d’aquest escenari apaivagat on les hores es confonen i el demà -encara incert- sembla només un joc de casualitats del tot aleatori. És ben evident que a l’empara de tanta bellesa desplegada, aquesta nit d’hivern proclama amb avidesa el seu dret a romandre quieta i permanent....
"...Quan ens vam conèixer fa trenta-vuit anys, en Bernard Cayrou era un jove fascinat per l’idea de fer-se multimilionari. Els seus pares -d’origen absolutament modest- havien arribat al poble per a treballar de masovers al Chateau de Magrin molt abans que els propietaris el convertissin en el Musée du Pastel que és en l’actualitat. Eren temps difícils i la primera crisi del petroli de l’any 1973 s’havia acarnissat amb els països de l’Europa Occidental – inclosa França- provocant un efecte inflacionista colpidor que havia reduït ostensiblement l’activitat econòmica i industrial del país. Obligats per la pèrdua dels seus llocs de treball, la família Cayrou s’havia hagut de desplaçar des de Clermont Ferrand fins a Saint Paul Cap de Joux al departament del Tarn on un conegut els havia trobat feina al servei d’una família benestant de la comarca. Malgrat les dificultats del moment i la complicada conjuntura en què es trobaven, el seus pares li havien pogut pagar amb molt d’esforç els estudis d’aeronàutica a la Universitat de Toulouse i, a priori, res feia pensar que el noi no aconseguiria el seu propòsit de menjar-se el món. A part de tenir molt clars els propis objectius, la seva innata intel•ligència li permetia un cert confort acadèmic..."
"...Les nostres vides emprengueren senders diferents en la primera cruïlla de camins que el destí ens va proposar. Amb el temps però vaig ésser sabedor que en Beyrou havia canviat vàries vegades de feina i que el món s’havia convertit per a ell en un simple tauler de joc on tot s’hi valia mentre servís per aconseguir les seves ambicioses aspiracions. Fou només llavors quan vaig pensar –i voler creure- que la figura del meu amic havia estat només un personatge purament fictici que ens havíem inventat nosaltres, els de la colla, per apaivagar la resignació de les nostres mancances. Vaig ésser conscient que l’envejat model Beyrou, des d’aquell mateix moment havia quedat relegat a la condició d’inabastable. En el fons mai havia entès i ni molt menys compartit la seva manera de fer. Ho respectava perquè el veia segur i llançat en l’assoliment del seu únic objectiu. El temps poc a poc va anar amuntegant les deixalles de l’oblit mutu. Fins abans d’ahir a la nit, en Beyrou no era gaire res més que una ombra de joventut amarrada a un passat comú. Avui però, s’ha convertit en un càrrec de consciència que no em deixa dormir..."
"...La manca de solidaritat envers els demés només ha servit per tancar un bucle d’egoisme desmesurat que es torna –inevitablement- en contra nostra d’una manera tan cruel com innecessària. Haurem de plantejar-nos seriosament de redreçar les nostres conductes socials i també els nostres compromisos solidaris si realment volem vèncer les nostres pors i les nostres crisis. I només quan finalment hàgim estat capaços de comprometre’ns -tots amb tots- en la fredor dels nostres propis hiverns, arribaran de nou les volgudes i florides primaveres que faran fluir els somnis desitjats. Serà només llavors quan l’esdevenir haurà deixat de dependre de l’atzar i ens haurà posat –a tots i a cadascú- en el lloc que verdaderament ens correspon."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada