EL MAGNETISME DEL PARADÍS - Cala Banys

He volgut inventar el millor moment en un oasi de records on les palmeres m’acompanyen i desdibuixar les petjades de l’estrès d’una setmana que s’ha acarnissat d’una manera contundent. Feia temps que no havia baixat a la cala i en aquesta injustificada absència gairebé m’havia ben oblidat de la màgia perpètua que s’hi respira.
Aquest dissabte d’abril el silenci s’escapa i es fa fonedís amb la primera marinada d’un matí esplèndid. El llibre Cuentos de la Alhambra que estic llegint, roman obert sobre la taula i un perfum intens d’eucaliptus malda per l’ambient amb la gosadia justa per a fer-se notar. Malgrat la seva suavitat, un ventet de xaloc recent batejat, fa moure algunes planes del llibre de Washington Irving i sembla voler escampar arreu la sensibilitat d’uns textos preciosíssims. M’esforço en interpretar que no hi ha casualitat que s’escapi a la voluntat capriciosa dels déus. A priori semblaria que els ambients que es descriuen en el llibre no anirien en la justa consonància que l’entorn requeriria però -com ja he manifestat- crec en la vel•leïtat permanent i conspícua de les voluntats divines que moltes vegades fan entenedor el que normalment costa d’entendre.

Prop del roquissar, un gavià argentat repassa el seu plomatge amb una precisió notable i l’empit encara endormiscat de les onades amanyaga les seves potes pintades de groc exquisit. Per la banda de llevant, unes atzavares altives fan equilibri arrapades sobre el penya-segat i, mirades a contrallum, la seva ombra dibuixa un univers de formes espectaculars que es projecten amb precisió en les roques que les envolten. La serenor d’una figura femenina de bronze que albira l’horitzó posa en valor la punta que protegeix lleugerament del llevant, l’entorn recollit d’aquesta cala i la nodreix d’una dolçor gairebé compacta. Si hi ha quelcom que corprengui d’aquesta escultura és la gravetat impertorbable del seu gest que amalgama tot el sentit intrínsec del passat mariner de la vila. Encarada al mar no hi ha res que s’escapi a la seva mirada escrutadora i permanent de dona marinera. Sobre el seu niu perpetu envoltat de llentiscles, romanins i esbarzerars, sembla saludar als que arriben i acomiadar als que se’n van. Als seus peus, el rabeig d’unes onades que s’enfilen discretes, li preparen un jaç de brillantor puríssima -talment com si es tractés d’un espill- on s’hi emmiralla, amb agosarada coqueteria, la més profunda tradició. A redós d’aquesta vigília permanent s’hi escapa gairebé de puntetes aquest refugi de pau privilegiat on avui hi he vingut a cercar el millor dels moments.

Cala Banys és –des de sempre- un indret predilecte on hi festegen la bellesa i la natura en quantitats justament proporcionades. M’atreviria a dir que perfectes. Per la banda de mar, a les aigües més somes que acaronen l’entorn, s’hi reflecteix la voluptuosa pretensió d’una natura que s’ha esplaiat generosament sense estalviar ni oblidar cap detall. D’aquesta manera, en les transparències perfectíssimes d’aquest mar particular i redossat, avui hi guspiregen les formes argentades d’un grup de salpes que s’abraonen sobre l’alguer per on pasturen afamades i, a la part més fondal, s’hi entreveu una petita praderia de posidònia testimonial per on s’hi belluguen una quantitat considerable de peixets. Sobre els esculls de roca lleugerament fondejats i clapejats d’algues diverses s’hi combina la negror de les formes punxegudes dels bogamarins amb la coloració de les anemones i dels tomàquets de mar. A les roques humitejades i esquitxades de salanc -just al límit de la marea- s’hi arrapen vàries pagellides i alguns cargols de lluna mentre un cranc -de gràcil estampa- senyoreja entre les escletxes. Al flanc de garbí -i sobre un roquissar prominent coronat de pinedes, ginestes i altres arbusts- s’hi poden comptar algunes parelles de cormorans en curiosa postura amb les seves ales esteses i encarades al sol lluent. Al seu damunt, desafiant els penya-segats per on es despenja el fonoll marí, hi voleien plàcidament unes gavines que vigilen els seus nius. Al llunyedar, l’horitzó d’un mar d’atzur puríssim, dibuixa una línia precisa per on hi transiten alguns vaixells amb les seves veles inflades per un vent intens que aquí encara no bufa però que no trigarà a arribar.

La banda de terra és un verger de palmeres ben distribuïdes sobre el pendent, que es barregen amb uns pins multiformes i amb uns eucaliptus fragants en la seva part més alta. Gairebé arran de mar, un canyissar compacte cobreix una petita fondalada on hi brolla -amb molta discreció- una petita font d’aigua dolça envoltada d’alguns tamarius, que lliura el seu minvat cabal al mar. Just al peu de la font s’hi perfila una minúscula cala de pedregar multiforme d’una delicadesa de colors francament excepcional. Avui les onades s’hi abalteixen amorosides sense cap entorpiment i acaronen els còdols fent-los fimbrar a mercè de les aigües cristal•lines. Penso que no hi pot haver millor manera de representar tanta formosor com la pinzellada de senzillesa que la natura hi ha estampat, ni cap música més agradosa que el vent i l’aigua hagin interpretat. Tampoc hi desdiu el gust amb el qual s’ha retocat aquest predi privilegiat, on s’ha donat forma i adaptat un establiment obert a un públic entès i variat que gaudeix als capvespres de la millor música i les millors copes just arran de mar. Per expressa voluntat dels propietaris i molt més enllà de la intrínseca espectacularitat del paisatge s’hi combinen amb dosis accentuades la satisfacció per la feina ben feta i la conservació d’un entorn idíl•lic al servei del país. Amb convenciment patri ho segella una evocadora senyera de sang i or -disposada amb tota la intenció- que sobresurt ufanosa per sobre del palmerar. A la part més enlairada del costat de garbí, la torre del castell de Sant Joan, salvaguarda amb la seva altivesa aquest bocí de la nostra costa i li proporciona aquest punt de referència testimonial que esdevé senya i guia entre els temps pretèrits i els que han d’esdevenir. En el punt més alt d’aquesta atalaia hi onegen sense descans dues senyeres, la de Catalunya i la de Lloret, que han estat i són -a mode de denominació d’origen- la més fidel senya d’identitat.
Reprenc la lectura del llibre acompanyat per un sol amable que reconforta l’esperit. Tot respira una calma sublim que enalteix els sentits i els transporta més enllà del què hom voldria o podria imaginar. Cala Banys una vegada més ha superat totes les expectatives.
Lluís Ferrés Planella
Fragment de CERCANT WASHINGTON IRVING - Crònica d'un viatge a Al-Hammam