1er PREMI DE NARRACIÓ 2012 - Premi Solidaritat "Xavier Fàbrega"

Freddy i el doctor del nas vermell

....Acabava d’arribar a la sala de bany, on es disposava, com cada dia a netejar-se l’exageració d’un maquillatge que li transfigurava la realitat de les seves faccions -remarcadament corrents- en una fesomia entranyable i simpàtica. La vermellor intensa d’aquell nas rodó en forma de bola li conferia un posat entre murri i accessible que els infants adoraven. També uns ulls pintats amb purpurines multicolors sobre blanc li dissimulaven de manera eficaç la tristor d’una mirada que moltes vegades li era difícil reprimir ateses les circumstàncies d’allò que veien.

Quan es donava el cas i no podia controlar la preocupació i el desconsol del seu esguard, tancava els ulls davant l’observança contumaç d’aquelles criatures i, de sobte, apareixien pintats dos cors vermells, un a cada parpella, que arrencaven instantàniament les rialles més encomanadisses dels petits malalts. Sobre la solapa de la bata blanca hi portava una flor postissa -també exagerada i acolorida- de la qual en sobresortia una papallona riallera que libava amb molta gracilitat el nèctar d’aquells pètals plastificats. L’agitació continuada que li proporcionava la molla que la subjectava, donava moviment i ajudava a trencar l’estirada solemnitat de la seva bata de metge.

Com a continuació de l’uniforme, uns pantalons apedaçats multicolors que li curtejaven intencionadament gairebé sota genoll, deixaven entreveure uns mitjons de ratlles travesseres amplíssimes de color vermell sobre blau elèctric. Remataven la disfressa unes sabates grandioses -de to marró envellit -obertes de la part del davant, d’on hi sobresortia una llengua vermella estrident que es movia a cada passa que feia i que quedava mossegada per unes dents pintades sobre el ribet de la ufanosa sabata foradada. Penjats del seu coll, complementaven la posada en escena una càmera fotogràfica de fireta de la qual, en activar el dispositiu, en sortia un ninot xiulador que feia llengots davant la sorpresa dels infants i un estetoscopi decorat -amb tota la intenció- sobre el qual hi havia pintades les escates verdes d’una serp mossegadora i fantàstica. A les butxaques laterals de la bata hi acostumava a portar globus dels més variats colors, que inflava i modelava a pleret davant dels ulls estupefactes d’aquells espectadors que es delien meravellats per la consumació de tanta destresa.

Així doncs, no era gens estrany que al costat del capçal dels llits d’aquells infants malalts hi sovintegessin les més variades figures fetes amb la tècnica de la globoflèxia. Altres vegades, en una de les butxaques dels pantalons hi portava una petita harmònica amb la qual musicava tonades airoses que omplien d’alegria la planta d’oncologia d’aquell hospital. Com cada dia també, en veure’s la seva imatge reflectida en el mirall de la sala de bany, la seva ment maldava per entreveure quina de les seves personalitats resultava més beneficiosa: la de metge o la de pallasso. El dubte però no li frenava el convenciment amb el qual intentava conjugar ambdues coses de la millor manera possible sense que una desvirtués l’efectivitat de l’altre....

Les complementava convençut que no tenia millor opció davant la crueltat d’aquella malaltia que s’acarnissava amb aquells innocents. Per desgràcia, els resultats de la seva interpretació com a pallasso superaven amb escreix la seva eficàcia com a metge i aquest era un conflicte permanent que el torturava. Sovint, en tornar a casa, un sentiment d’impotència s’apoderava d’ell i li provocava un desànim transitori que només superava quan l’endemà retornava a l’hospital per a reprendre, com el circ, de nou la funció.

Aquells infants mereixien i sobretot necessitaven que el desànim no aflorés. L’esperit de superació, tant del pallasso com del metge, eren el millor exemple que els podia donar.

Encara portava dibuixat el somriure de pallasso al rostre quan li van comunicar que el seu petit ídol, el més valent entre els valents, havia lliurat la seva ànima amb una serenor absolutament lloable. Una llàgrima estripada de dolor li negà els ulls sense poder fer res per a reprimir-la. De nou un sentiment d’impotència li estremí les seves dues ànimes: la de pallasso i la de metge sense saber quina tenia més adolorida. No es va poder estar de plorar desconsoladament en la solitud d’aquella sala de bany on habitualment es transformava. Per més que a la facultat de medecina li expliquessin que els metges no eren infal•libles i que havien d’afrontar amb fredor els reptes sense deixar que el terreny professional envaís al personal, el seu tarannà d’inconformista es rebel•lava davant la magnitud de la tragèdia. Com a metge havia fracassat en l’intent de salvar la vida del seu petit amic.

Mica en mica havia vist com els seus coneixements mèdics havien estat incapaços i insuficients de frenar la crueltat d’aquella malaltia devastadora. Només les seves habilitats de pallasso havien pogut suavitzar – per a aquell infant- la duresa d’aquelles hores allargassades en la fredor d’una habitació d’hospital durant tant temps. En aquell mar de dubtes i retrets inevitables només el pallasso es podia sentir útil i eficaç, només el pallasso semblava haver estat a l’alçada de les circumstàncies.

El record de les estones viscudes al costat del valent Freddy van servir perquè -en el seu interior- el pallasso tendre consolés al metge impotent. De tornada cap a casa va notar com l’agror de les seves llàgrimes es transformava en un bàlsam reparador quan la humanitat del seu cor de pallasso va envair de manera fulminant el seu empíric cervell de metge. Va obrir el reproductor de música del cotxe i va seleccionar la cançó que sovint escoltava i que tant agradava a Freddy. L’havien sentit tantes vegades junts que ja formava part de la seva vida. Amb la tonada de la cançó Angel de Jack Johnson acaronant-li els sentits, va buscar a la guantera del cotxe una d’aquelles boles d’espuma vermella, se la va col•locar al nas mentre conduïa i es va deixar portar pel record de la rialla del seu amic.

Des de la seva arribada a la planta d’oncologia, en Freddy havia demostrat que no era un malalt corrent. Malgrat la seva curta edat gaudia d’una serenor i d’una integritat ben poc habitual. Tocat per una leucèmia que no havia pogut apagar un somriure entranyable, amb una cara pigallada decorada per uns ulls blaus d’aiguamarina que no demostraven estar espantats i uns rínxols de querubí que el sol havia daurat a les platges de Corralejo, era capaç de generar admiració per allà on passava. Accentuava la seva bellesa de nen d’anunci, la gràcia d’un parlar canari -dolç i enganxós a la vegada- provinent dels seus ancestres majoreros. La pell bruna, llepada de sol i vent alisi, denotava que la major part del seu temps l’havia passat en contacte directe amb la natura.

Els seus pares practicaven dos dels esports nàutics per excel•lència a Fuerteventura, el surf i el kitesurf, que s’havien posat de moda feia uns quants anys a l’illa ateses les magnífiques onades de les seves platges i el permanent vent que s’hi escampava. Entre onades, vent i salanc de mar, el petit Freddy havia après a aguantar l’equilibri sobre la taula de surf al mateix temps que aprenia a caminar. Fins que li detectaren la malaltia, la seva vida transcorregué plaent en aquell hàbitat paradisíac que la natura semblava haver dibuixat – com els exteriors d’una pel•lícula- només per a ell. El seu esguard infantil tenia el color d’aquell mar que no es cansava de mirar i la seva pell –tan tendra encara- tenia la finor de la sorra d’aquelles platges que ja no podria trepitjar.

Els seus pares decidiren cercar els millors especialistes, primer a l’illa i més tard a Barcelona, per afrontar aquell problema de salut amb tots els mitjans possibles. Només d’arribar, Freddy va rebre amb molta valentia el tractament intensiu que els metges consideraren adequat per a la seva malaltia. Malgrat que la medicació el deixava baldat i algunes vegades les forces li flaquejaven, en Freddy corria amunt i avall per la planta d’oncologia repartint alegria i dinamisme arreu. Ben aviat va fer amics tant entre els altres infants malalts com entre el personal mèdic. Jugava i animava a altres nens que com ell es trobaven en la mateixa situació. Col•laborava intensament amb els metges i les infermeres de la planta. Els omplia el temps explicant-los les sensacions de cavalcar sobre les onades, moll de mar i sal, o el plaer de fer volar un estel que el vent feia remuntar cel amunt. Els parlava d’una llibertat i d’una independència que, en la seva condició de malalts, suara no tenien però que anhelaven amb tota la intensitat. Els animava a acceptar el tractament amb la fortalesa dels herois dels llibrets de còmics que llegien i els ajudava a inventar les més rocambolesques aventures per a mitigar i oblidar el dolor. Altres vegades els cantava cançons del seu artista preferit, el mateix Jack Johnson que havia sentit repetidament en tantes ocasions amb el seus pares.

La primera vegada que es veieren en Freddy i el doctor del nas vermell, en aquell despatx de l’Hospital de Sant Joan de Déu, van saber que entre els dos hi havia quelcom més que una simple relació metge/pacient. Per aquelles coses que a vegades la lògica no deixa entendre, quan van mirar-se als ulls van veure que un vincle afectiu els uniria per sempre més. La serenitat de l’infant valent i la perseverança del metge compromès es fonien en una complicitat absolutament necessària. La rialla d’ambdós va segellar aquell pacte d’amistat. L’interès i la gràcia que aquell nas vermell va provocar en la criatura fou d’una immediatesa considerable.

El primer que va demanar Freddy al doctor fou si li deixaria portar també un nas vermell com el seu per poder portar alegria i rialles als seus companys. Des d’aleshores no hi va haver cap dia que en Freddy – estigués com estigués- no es passegés per la planta d’oncologia guarnit amb aquell nas vermell que traspuava esperança per allà on passava. A les estones més crítiques en Freddy cercava refugi prop del doctor del nas vermell que, malgrat estar tan enfeinat, li dedicava tota la tendresa que podia. Parlaven dels seus gustos comuns malgrat la diferència d’edat, es recolzaven l’un a l’altre i s’omplien d’ànim en aquell atzucac comú. El doctor del nas vermell estava orgullós del seu petit amic i d’ell aprenia la importància de la proximitat amb els malalts.

Moltes vegades aquella relació tan directa feia més efecte que la millor de les medicines. Estava convençut que la pitjor contraindicació que podia sofrir un malalt era la por que provoca la solitud. Més encara quan es tractava d’infants malalts que han vist truncada la seva vida sense poder entendre el perquè. Evidentment en Freddy tampoc ho entenia però, malgrat la seva curta edat, havia estat capaç de copsar la solidaritat d’aquell doctor especial. Acceptava amb resignació la seva condició de malalt i col•laborava amb el metge a repartir alegria, fortalesa i esperança entre els demés pacients. Aquesta simbiosi els feia diferents, especials i únics. Es lliuraven als demés amb tota la intensitat de la que eren capaços, fruïen del seu compromís amb absoluta complaença i encomanaven el seu tarannà solidari per allà on passaven.

Quan l’any 2000 el doctor del nas vermell havia fundat l’organització dels Pallapupes, pallassos d’hospital integrat per personal mèdic variat i voluntaris externs, poc podia imaginar els beneficis que arribaria reportar en els malalts. En Freddy ja no hi era físicament però el seu esperit i el seu exemple es mantindrien vius. En recordar l’amic, amb la música de Jack Johnson pujada de volum, va veure que la seva tristor es convertia en esperança. Es va sentir profundament recompensat per l’exemple de Freddy, per tot el que aquell infant li havia ensenyat. També, pensant en Freddy, va ésser conscient que gràcies a aquella organització de pallassos d’hospital que feia anys havia fundat, no es permetia que a cap planta de cap hospital infantil hi faltés una rialla d’esperança.

Va fer baixar la finestreta del cotxe i en sentir que el vent li acaronava la cara, la seva imaginació el va transportar a les magnífiques platges de Corralejo, on un querubí de rínxols d’or, amb la cara pigallada i un nas vermell tocat sobre una rialla, cavalcava damunt de les onades allargassades sense fi. Demà es tornaria a sentir amb ànims per a posar-se novament -i per sempre- el seu nas vermell de pallasso d’hospital, per a posar un Pallapupes a la vida de cada malalt.

Lluís Ferrés Planella

1er premi – Categoria 8 ADULTS

XII PREMI SOLIDARITAT”XAVIER FÀBREGA”

Agrupació Antics Alumnes Bell-lloc

2012