No és pas que no cregui en l’absoluta capacitat que tenen els infants per a sorprendre’ns en un moment determinat. Simplement penso que hi han dies què un se sent més afortunat que altres per a superar amb èxit la més que palpable distància que separa el món dels adults de l’univers dels infants. Tot això passa com per art d’encanteri, sense cap més raó plausible que la de la casualitat i, voldria suposar, que no ha de ser res més que una simple conseqüència derivada de la típica frase que tenim els catalans del “val més caure en gràcia que ser graciós”. Pel què sembla, avui jo he tingut aquesta sort. És ben cert que la nostra condició d’adults sovint ens precipita a la fredor i ens obliga a tancar els ulls davant d’aquest univers magnífic en què és capaç de convertir-se la innocència dels més menuts. A priori la separació entre aquests dos mons, - es miri des d’un costat o des de l’altre- es presumeix infranquejable i és en aquest precís moment quan se’ns planteja l’etern dilema de qui ha de donar el primer pas per a acostar les posicions.
Amb la lògica tradicional, i per a trobar-hi una solució, ens podríem refugiar novament en la saviesa popular i aferrar-nos a la frase de “qui tingui més seny que se’n valgui” però no em serveix del tot. Dubto que qui hagi de tenir més seny sigui un estereotip costumista que es pugui entendre com a determinat i definitiu. Celebro que –en aquest cas- hagi estat Inés la posseïdora del seny i hagi aconseguit trencar tots els clixés al desplegar tot el seu encant. Més encara quan la situació no ha estat ni pretesa ni premeditada. Ni ella ni jo, sabíem que ens trobaríem. Amb sorpresa, intueixo que –casualment- ambdós devíem estar en el lloc precís i en el moment adequat. El seu pas m’ha corprès i la seva lliçó m’ha fet entendre que no sempre les coses han d’anar com han anat sempre. Avui gràcies a Inés he vist clara la gràcia que té que el peix petit es mengi al més gran. A l’ombra de les palmeres del passeig de Lloret de Mar, David ha tornat a guanyar a Goliat.
No tens cabells...! – m’ha dit Inés amb cara de sorpresa mentre mirava a la seva mare per a verificar que estava encertada en la seva apreciació. Els seus ulls espurnejants de naturalitat m’han tornat a repassar de dalt a baix per a confirmar si era cert el què havia vist. Convençuda de la certesa i davant de l’evidència no s’ha pas estat de demanar-me que com era que no tenia cabells.
És que me’ls he tret per a venir-te a veure i per a demanar-te si em deixaries les teves cuetes per a posar-me-les i ser guapo...! – li he dit de la manera més ràpida que he pogut. Però si tu ja ets molt guapo...!!! – m’ha contestat en una jugada automàtica i intel•ligent per a no haver de desfer-se de les seves preuades cuetes.
Si però és que avui faig una festa de “cumple” en una piscina de boles de colors i les necessito perquè vull estar més guapo. Que vols venir a la meva festa? – li he preguntat. Mami, li puc donar les cuetes i anar a la seva festa...!!! -ha demanat amb tota la seva vivesa. No m’enganyis, segur que dius la veritat? Segur que jugarem a la teva piscina de boles de colors? –m’ha etzibat davant la meva cara de catxa de pòquer. Quan m’he vist obligat a confessar-li la veritat ha tingut la delicadesa de perdonar-me amb un somriure de complicitat. En l’expressió pietosa dels seus ulls preciosos hi he volgut interpretar que això de les mentides ha d’ésser un tema que ella, en la seva condició d’infant, no acaba de tenir controlat i suposo que també agraeix que quan se n’hi escapa alguna li sigui perdonada amb la mateixa rapidesa de la qual ella és capaç.
Amb la lògica tradicional, i per a trobar-hi una solució, ens podríem refugiar novament en la saviesa popular i aferrar-nos a la frase de “qui tingui més seny que se’n valgui” però no em serveix del tot. Dubto que qui hagi de tenir més seny sigui un estereotip costumista que es pugui entendre com a determinat i definitiu. Celebro que –en aquest cas- hagi estat Inés la posseïdora del seny i hagi aconseguit trencar tots els clixés al desplegar tot el seu encant. Més encara quan la situació no ha estat ni pretesa ni premeditada. Ni ella ni jo, sabíem que ens trobaríem. Amb sorpresa, intueixo que –casualment- ambdós devíem estar en el lloc precís i en el moment adequat. El seu pas m’ha corprès i la seva lliçó m’ha fet entendre que no sempre les coses han d’anar com han anat sempre. Avui gràcies a Inés he vist clara la gràcia que té que el peix petit es mengi al més gran. A l’ombra de les palmeres del passeig de Lloret de Mar, David ha tornat a guanyar a Goliat.
No tens cabells...! – m’ha dit Inés amb cara de sorpresa mentre mirava a la seva mare per a verificar que estava encertada en la seva apreciació. Els seus ulls espurnejants de naturalitat m’han tornat a repassar de dalt a baix per a confirmar si era cert el què havia vist. Convençuda de la certesa i davant de l’evidència no s’ha pas estat de demanar-me que com era que no tenia cabells.
És que me’ls he tret per a venir-te a veure i per a demanar-te si em deixaries les teves cuetes per a posar-me-les i ser guapo...! – li he dit de la manera més ràpida que he pogut. Però si tu ja ets molt guapo...!!! – m’ha contestat en una jugada automàtica i intel•ligent per a no haver de desfer-se de les seves preuades cuetes.
Si però és que avui faig una festa de “cumple” en una piscina de boles de colors i les necessito perquè vull estar més guapo. Que vols venir a la meva festa? – li he preguntat. Mami, li puc donar les cuetes i anar a la seva festa...!!! -ha demanat amb tota la seva vivesa. No m’enganyis, segur que dius la veritat? Segur que jugarem a la teva piscina de boles de colors? –m’ha etzibat davant la meva cara de catxa de pòquer. Quan m’he vist obligat a confessar-li la veritat ha tingut la delicadesa de perdonar-me amb un somriure de complicitat. En l’expressió pietosa dels seus ulls preciosos hi he volgut interpretar que això de les mentides ha d’ésser un tema que ella, en la seva condició d’infant, no acaba de tenir controlat i suposo que també agraeix que quan se n’hi escapa alguna li sigui perdonada amb la mateixa rapidesa de la qual ella és capaç.
Valoro profundament la dolçor de cadascuna de les seves expressions i sobretot la seva fantàstica comprensió per a poder imaginar que el món que ens separa no és tan distant com els adults pretenem que sigui. Amb els seus gestos i amb el seu tracte exquisit m’ha fet reflexionar sobre la necessitat imperiosa que els grans hauríem de tenir de saber-nos posar a l’alçada dels més menuts i mirar-los a la cara amb la mateixa puresa i innocència que ells són capaços d’oferir. Segurament només així seríem dignes de la seva meravellosa manera de concebre el món. Quan s’ha acomiadat de l’amiga amb la que jugava, Inés ha adoptat un posat tràgic digne de les millors pel•lícules i a la distància li ha dit amb tota la tendresa: Adiós...!!! No puedo vivir sin tiiiiiiiiiiii...!!!. Un gest – que com la majoria dels seus- ha estat absolutament fantàstic i concloent. Genial.
També ha arribat l’hora d’acomiadar-me i ho ha fet amb la mateixa naturalitat del moment de la nostra presentació. Per a fer-me el petó ha volgut saltar des d’un dels bancs del passeig i enfilar-se a la meva alçada des d’on ha exclamat un "Mami, mami.... des d’aquí dalt es veu el mar...!!!" – total i definitiu. Avui, com un Goliat en veure’s vençut per la millor i més encertada pedra que li han tirat mai, m’he sentit enamorat. Enamorat d’Inés, la preciosa lloretenca de cuetes màgiques que amb la seva simpatia m’ha robat el cor.
Lluís Ferrés Planella
També ha arribat l’hora d’acomiadar-me i ho ha fet amb la mateixa naturalitat del moment de la nostra presentació. Per a fer-me el petó ha volgut saltar des d’un dels bancs del passeig i enfilar-se a la meva alçada des d’on ha exclamat un "Mami, mami.... des d’aquí dalt es veu el mar...!!!" – total i definitiu. Avui, com un Goliat en veure’s vençut per la millor i més encertada pedra que li han tirat mai, m’he sentit enamorat. Enamorat d’Inés, la preciosa lloretenca de cuetes màgiques que amb la seva simpatia m’ha robat el cor.
Lluís Ferrés Planella
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada