LA MÀGIA CONTROLADA Ó L'ESPERIT NATURAL EN L'OBRA DE PEP CAMPS - crítica d'art -
S’ha escrit molt sobre l’obra de Pep Camps, i al meu entendre força encertadament. Les opinions solen ser sempre bones quan més bona és la obra, o almenys així hauria d’ésser. Malgrat tot, i encara que no ho sembli, no n’hi ha prou amb bones paraules, hi ha d’haver quelcom més que ultrapassi aquest argument tan senzill. Sempre he considerat que és l’obra la que fa el crític i no a la inversa, i per aquesta raó consubstancial és lògic pensar que obres bones fan crítics bons, mai al revés. En tot cas tot és relatiu i tot és discutible (opinable), i més encara quan, a nivell general, l’ambigüitat artística actual és tan palesa.
L’obra de Pep Camps sobresurt per damunt de les altres indubtablement despullada d’ambigüitat. És compromesa, madura en el seu punt just, meditada i espontània a l’hora i mai, sobretot mai, deixa indiferent. És per això, que amb tota seguretat es pot afirmar que la seva obra, sigui quina sigui l’etapa que analitzem, s’aguanta. Podríem dir que s’aguanta en majúscules.
En l’argot artístic, dir que una obra s’aguanta o que una obra té força, equival a dir que l’artista sap el que es fa, en definitiva que té ofici. Aquesta és una de les característiques de Pep Camps, que es fa evident per sobre de qualsevol raonament estètic, la seva innegable professionalitat : el seu ofici. Crea i recrea, s’anima i es desanima, però resisteix. Resisteix amb el convenciment i la seguretat de que allò que crea és absolutament personal i que s’aguanta, amb tot el que aquesta paraula comporta. Insisteix en els seus raonaments i no es conforma fàcilment. Es cultiva molt, llegeix molt, i també viatja molt. Obra fronteres amb facilitat, sense angoixes ni enyoraments. Recorre el món de punta a punta respectant i aprenent de tot allò que va trobant.
És per això que, en la seva qualitat de compendi multicultural, la producció artística d’en Pep és indiscutiblement encisadora i genera en l’espectador quelcom màgic, quelcom, tot sigui dit, que va més enllà de qualsevol raonament argumentat. Penso ara en les composicions dels quadres de la sèrie dels pots d’essències on els plans es superposen amb màgica plasticitat. Cap dels elements hi és per casualitat o perquè hagi sortit d’una o d’altra manera, tot ben al contrari: és l’artista que els distribueix amb harmonia i amb serenor. Es fa difícil esbrinar quin és el real i quin és l’insinuat. És fa difícil garantir amb exactitud quin dels plans sobrepassa l’anterior i viceversa. Definitivament, aquesta màgia controlada que en Pep aplica a cadascuna de les seves obres, és la que estableix les regles del joc visual obra/espectador, i on al meu entendre rau tota la intencionalitat de l’artista en desprendre’s, gota a gota, d’una part important de la seva més sentida intimitat. Necessita deixar-la entreveure i fer-la sentir, encara que austerament, a cada instant
Recordo que fa pocs dies, quan vaig visitar el seu recent estudi al llogarret de Galliners, on actualment treballa i resideix de forma tranquil·la i necessària, va obrir-me de bat a bat el seu treball. Feia bastant temps que una obra no em sorprenia com la d’ell. Havia trobat quelcom diferent que em convenia veure. Per tant, continuo pensant que és certa aquesta connexió màgica que abans esmentava i que es refereix a la capacitat insinuada d’expressar la seva intimitat artística en la justa mesura, sense estridències. Perquè en Pep, al mantenir-se lluny dels recargolaments innecessaris, es mostra sempre artísticament tal com és: prudent, sensat i capaç . I aquest crec que és l’esperit de l’autor i també l’esperit natural de la seva obra, que la fa captivadora.
No voldria deixar passar l’oportunitat de referir un breu i encertat comentari que sobre l’obra de Pep Camps va escriure el reconegut arquitecte Pedro Azara amb el que estic plenament d’acord quan diu de Camps que: “...Darrera la seva indolència i la seva imatge s’amaga un dels millors i menys esforçats pintors joves espanyols, que sembla resistir-se a exposar-se i que prefereix jugar a jugar-se-la, com tot creador o poeta, totalment al revés d’un profeta...”
Doncs això.
Lluís Ferrés Planella
Galeria d'art SANT FÈLIX (Girona)
L’obra de Pep Camps sobresurt per damunt de les altres indubtablement despullada d’ambigüitat. És compromesa, madura en el seu punt just, meditada i espontània a l’hora i mai, sobretot mai, deixa indiferent. És per això, que amb tota seguretat es pot afirmar que la seva obra, sigui quina sigui l’etapa que analitzem, s’aguanta. Podríem dir que s’aguanta en majúscules.
En l’argot artístic, dir que una obra s’aguanta o que una obra té força, equival a dir que l’artista sap el que es fa, en definitiva que té ofici. Aquesta és una de les característiques de Pep Camps, que es fa evident per sobre de qualsevol raonament estètic, la seva innegable professionalitat : el seu ofici. Crea i recrea, s’anima i es desanima, però resisteix. Resisteix amb el convenciment i la seguretat de que allò que crea és absolutament personal i que s’aguanta, amb tot el que aquesta paraula comporta. Insisteix en els seus raonaments i no es conforma fàcilment. Es cultiva molt, llegeix molt, i també viatja molt. Obra fronteres amb facilitat, sense angoixes ni enyoraments. Recorre el món de punta a punta respectant i aprenent de tot allò que va trobant.
És per això que, en la seva qualitat de compendi multicultural, la producció artística d’en Pep és indiscutiblement encisadora i genera en l’espectador quelcom màgic, quelcom, tot sigui dit, que va més enllà de qualsevol raonament argumentat. Penso ara en les composicions dels quadres de la sèrie dels pots d’essències on els plans es superposen amb màgica plasticitat. Cap dels elements hi és per casualitat o perquè hagi sortit d’una o d’altra manera, tot ben al contrari: és l’artista que els distribueix amb harmonia i amb serenor. Es fa difícil esbrinar quin és el real i quin és l’insinuat. És fa difícil garantir amb exactitud quin dels plans sobrepassa l’anterior i viceversa. Definitivament, aquesta màgia controlada que en Pep aplica a cadascuna de les seves obres, és la que estableix les regles del joc visual obra/espectador, i on al meu entendre rau tota la intencionalitat de l’artista en desprendre’s, gota a gota, d’una part important de la seva més sentida intimitat. Necessita deixar-la entreveure i fer-la sentir, encara que austerament, a cada instant
Recordo que fa pocs dies, quan vaig visitar el seu recent estudi al llogarret de Galliners, on actualment treballa i resideix de forma tranquil·la i necessària, va obrir-me de bat a bat el seu treball. Feia bastant temps que una obra no em sorprenia com la d’ell. Havia trobat quelcom diferent que em convenia veure. Per tant, continuo pensant que és certa aquesta connexió màgica que abans esmentava i que es refereix a la capacitat insinuada d’expressar la seva intimitat artística en la justa mesura, sense estridències. Perquè en Pep, al mantenir-se lluny dels recargolaments innecessaris, es mostra sempre artísticament tal com és: prudent, sensat i capaç . I aquest crec que és l’esperit de l’autor i també l’esperit natural de la seva obra, que la fa captivadora.
No voldria deixar passar l’oportunitat de referir un breu i encertat comentari que sobre l’obra de Pep Camps va escriure el reconegut arquitecte Pedro Azara amb el que estic plenament d’acord quan diu de Camps que: “...Darrera la seva indolència i la seva imatge s’amaga un dels millors i menys esforçats pintors joves espanyols, que sembla resistir-se a exposar-se i que prefereix jugar a jugar-se-la, com tot creador o poeta, totalment al revés d’un profeta...”
Doncs això.
Lluís Ferrés Planella
Galeria d'art SANT FÈLIX (Girona)
Octubre 2003
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada