1er PREMI SOLIDARITAT 2007 - Agrupació Antics Alumnes Bell-lloc del Pla (Girona)

POESIA I SOLIDARITAT

"...T’escric avui sota l’ombra amorosa del vell saüquer on agombolats jugàvem en les estones somortes de la nostra infantesa. Hi he vingut per primera vegada amb el ulls plorosos malgrat estar content. Això del plorar quan estic més content és una sensació adquirida, gairebé sense adonar-me’n, després de tenir la gosadia de profanar, ja fa vint anys, el llindar de la quarantena. Aquests anys, viscuts amb velocitat desaforada, m’han estovat els sentiments d’una manera plausible, i avui que el saüquer està espectacularment florit, la pell de la consciència se m’ha tornat molt més prima. Així doncs, l’aiguabarreig de sensacions i records emocionats, ha esberlat el meu llagrimal. I aquesta alegria, que sempre m’has encomanat, i que suara em fa plorar d’emoció, és un homenatge i un record a la teva solidaritat en un dia tan important per a tu. La nostra trobada sota l’arbre, vist des de la perspectiva dels anys, no fou cap casualitat. Jo et necessitava tant, que estic segur que per alguna raó, un destí ignot va entrecreuar les nostres vides amb la particularitat expressa i definida de l’atzar capriciós...."

Lluís Ferrés Planella
1er premi – Categoria 8 ADULTS
PREMI SOLIDARITAT
Agrupació Antics Alumnes Bell-lloc
2007

PRESENTACIÓ EXPOSICIÓ ESCULTURES DE LIBERTO NOGUÉ - TORTELLÀ (Girona) 29 d'abril 2007 - Festa del Roser

PRESENTACIÓ EXPO ESCULTURES LIBERTO NOGUÉ
Tortellà - Festa del Roser – 29 d’abril de 2007

El diccionari defineix l’escultura com l’art de modelar, tallar o esculpir en qualsevol material. L’artista s’hi expressa mitjançant volums i és l’essència de l’art plàstic on s’inclouen des de l’antigor totes les arts de terrisseria, les de talla i cisell, juntament amb les de foneria i modelat.

Des de temps ancestrals, l’home ha tingut la necessitat, i sobretot, l’oportunitat d’esculpir. En un principi ho feia amb materials senzills que tenia a l’abast com el fang o la fusta, més endavant la pedra i el metall, fins arribar al gran galimaties actual de materials com el ciment, el plàstic, el metacrilat, i els compostos químics i les resines. L’escultura, al llarg de tota la història ha tingut un funció plenament didàctica i pedagògica. Si tenim en compte que a l’antigor de la humanitat i fins fa ben poc temps, la gran majoria de persones eren analfabetes, aquesta funció pedagògica queda molt més palesa.. Així doncs, i només a tall d’exemple, a l’edat mitjana, per l’època del romànic, sovintejaven els “catecismes petris” o les anomenades “bíblies de pedra” que a partir d’escultures en relleus, es disposaven en els timpans de les portalades de les esglésies per il·lustrar a la població analfabeta.

Descobrir a Tortellà, l'obra de Liberto Nogué, a partir d'un contacte personal, i poder gaudir de la bonhomia de l’artista, ha estat una oportunitat única, digne d’aprofitar. La setmana passada, vaig tenir l’honor de poder de compartir amb en Liberto una estona de tertúlia al voltant de les seves escultures. Exageradament modest, en Liberto em va ensenyar una per una, tota la seva producció. “Només sóc un afeccionat, jo...”, em recalcava davant de cadascuna de les peces. “Vols dir que val la pena portar aquesta a l’exposició...?”... em deia. No crec que fes compliments o que allò que em deia fos falsa modèstia. Ell està convençut del què fa, però li cal, com a tots, que algú li reconegui que allò que està fent té un sentit. Avui, l’exposició de Liberto Nogué, és aquest reconeixement que li fa el seu poble de Tortellà. Han estat els veïns del poble, els qui han decidit, que l’obra de Liberto reuneix, per si mateixa, la qualitat necessària per donar-la a conèixer un xic més enllà de l’àmbit estrictament particular.

Al meu entendre, a cada obra de Liberto Nogué, s’hi entreveu un estímul que fa evident que la senzillesa de les composicions, tant en l’escultura com en la resta de disciplines artístiques, moltes vegades esdevé contemplativa. De fet, gràcies a aquesta sensibilitat, per ressaltar les coses senzilles que té l’artista, trobem unes escultures fresques i espontànies, que destil·len per elles mateixes tot un munt de sensacions. Els materials que empra l’artista, en tots els casos, reuneixen la dificultat justa que la seva habilitat requereix. No es conforma en cercar materials que s’adaptin per la seva manera de treballar. Busca en la dificultat del material primigeni, aquell “plus” de motivació que fa que aquella obra sigui absolutament sentida des dels seus inicis. Així doncs trobem marbres i pedres d’altíssima qualitat, sobre els quals, en Liberto hi ha abocat tota la seva dedicació per a fer-los ressaltar la beta, per fer-los brillar amb llum pròpia. A més, els ha esculpit amb aquella dedicació metòdica carregada de tendresa artística i personal que només una persona que sent el que fa pot esmerçar-hi. La seva vocació tardana i decididament autodidacta, l’ha portat a aprofitar les ofertes culturals de cadascun dels països en que ha viscut i ha viatjat. Important sense cap mena de dubte, el fet de viure i desenvolupar-se un xic més al nord dels Pirineus, on ha sabut copsar les infinites oportunitats culturals que allà s’hi reuneixen.

Personalment crec, que l’obra escultòrica de Liberto Nogué, mereix aquest reconeixement ja que reuneix la qualitat necessària per pensar que estem davant de quelcom més que un escultor amateur. Té la frescor i la naturalitat precisa que li cal a un escultor per anomenar-se com a tal. Només queda ara que el propi artista s’ho cregui, i sobretot que insisteixi en la seva tasca, que no deixi de fer moure el cervell ni el cisell, per crear i crear sense conformar-se amb el que ja té (que ja és molt) ni en el que voldria (que en qualsevol cas ja vindrà). De l’austeritat escultòrica de l’obra de Liberto, en surt una harmonia expressiva lligada fortament al tarannà creatiu de l’artista i al món experimentat que l’envolta. Cadascuna de les seves escultures passa per un meticulós procés d'estudi que comença en la selecció de la matèria primera fins arribar, sempre lentament, al resultat final on conjuguen sensibilitat i harmonia. Així doncs, trobem que la seva creativitat neix del resultat de la base primària, i és aquesta la que insinua, absolutament, les formes de la seva originalitat. Animo, doncs a Liberto Nogué que segueixi en aquesta tasca expressiva, i agraeixo molt sincerament i de tot cor a les autoritats de Tortellà, l’honor que m’han fet de poder presentar aquesta exposició de l’amic Liberto Nogué. Certament és un honor que no mereixo, però la vanitat que, en més gran o més justa mesura tots portem dins, em fa pensar, repeteixo de forma absolutament vanitosa, que els meus avantpassats de Can Nyanya avui estarien contents. Per això ho he fet i per això estic sempre a la vostra disposició, com ho feren en el seu moment, també la família de Can Nyanya a la que em sento extremadament orgullós de pertànyer, Moltes gràcies a tots per la vostra paciència i desitjo que aquesta iniciativa cultural que avui se’ns ofereix des de l’Ajuntament tingui continuïtat pel bé de tots els vilatans. Bon dia a tothom.

Lluís Ferrés Planella

LLUM IMPRESA - Una reflexió a l'entorn de l'obra de Jordi Mas - Abril de 2007

LLUM IMPRESA

Una reflexió a l'entorn de l'obra de Jordi Mas

Escrit pel llibre-catàleg de Jordi Mas "Del Dolor i de la vida" abril de 2007

Si una motivació es desprèn de l’obra de Jordi Mas, és la necessitat de compartir amb l’espectador quelcom innat que sorgeix de forma espontània. Res però, és fruit de la casualitat. Tot és buscat i tot condiciona la seva forma de treballar. Mentre que a l’estudi tot està preconcebut, a l’exterior tot està per lligar i res depèn d’ell, sinó del que es troba. Cal doncs cercar la clau de volta que lligui i faci entenedors aquests conceptes, cal que s’estableixi un llenguatge en el què, creador i espectador, s’hi sentin còmodes i s’entenguin. A partir d’aquí, la llum, en majúscules i en el sentit ampli del terme, resulta el fil conductor d’aquest diàleg on l’autor comparteix el que sent amb l’espectador i a la recíproca, l’espectador es deixa portar per tot un món d’emocions que aquest missatge li provoca.

A través del domini de la tècnica, Jordi Mas, aconsegueix la llibertat que necessita per dir el que vol a través de la llum. N’està convençut i n’és el seu màxim objectiu. En aquesta seguretat, fruït de molts anys de professió, reivindica que el domini de la llum és l’única eina del fotògraf i que tot el demés són els suports que ho fan possible. Així doncs, per aquesta raó el trinomi LLUM – PROCÈS – FINALITZACIÓ, bàsic per aconseguir el resultat, pren diferents criteris d’importància segons el moment i el lloc on es fa la fotografia. Mentre que en el estudi el punt àlgid de l’obra és en el mateix moment de fer la fotografia, en el exterior, en canvi aquest punt arriba en el moment clau quan s’imprimeix la mateixa. Si en l’estudi tot gira al voltant dels sentiments i de l’expressió, a l’exterior tot es mou més al voltant de les sensacions. Ambdós llocs i ambdós moments, tenen la mateixa importància. Un no és possible sense l’altre, ni l’altre sense l’un.

Tota l’obra parla d’ell, dels seus moments, de les seves emocions, dels seus sentiments. Per tant tot depèn del seu estat d’ànim, de la motivació necessària d’un moment especial, que no decideix ell sinó que se’l troba al damunt. I és en aquest punt, sublim i necessari, quan es meravella d’allò que està veient, quan es posa a treballar amb tots els sentits per arribar a un resultat final encara desconegut. Amb exigència analitza aquest resultat final, i quan aquest coincideix amb el sentiment excepcional del moment, esdevé emoció. És llavors quan Jordi Mas queda satisfet del missatge, és només llavors, quan queda convençut d’haver trobat, a partir de la llum, el fil conductor de tot plegat.

En aquest estrès creatiu, s’hi sent motivat. En aquest dubte primigeni, troba l’excitació bàsica per compartir quelcom d’ell mateix, amb respecte i absoluta complaença. Cal només que l’espectador aboqui la pròpia predisposició perquè Jordi Mas, pugui a través de les seves fotografies, portar-lo cap un munt de noves emocions.

Lluís Ferrés Planella

Recepta de terrina de fetge gras d'ànec - 2007

La terrina de fetge gras d'ànec a la manera dels amics de la família Lozar de Borde Rouge a Massac-Seran (França)

Ingredients per 10 persones :

2 fetges frescos d’ànec de 600 g peça.
12 g de sal fina per quilo (ideal per tots els gustos)
3 g de pebre blanc en pol
1 polsim de nou moscada raspada
1 polsim de 4 espècies (gingebre, canyella, clau, cardamom)
1 cullera de cafè rasa de sucre refinat
2 cl de bon vi de Porto
2 cl de xerès o de bon cognac
2 cl de vell armagnac.

Preparació i cocció :

1- Preparar els fetges gras procurant retirar tots els nervis que sigui possible i traient eventualment tots els petits trossos de grassa blanca de la superfície.

2- Posar les 4 parts obertes en el fons d’una plata ovalada, amanir-les amb la sal, el pebre, la nou moscada, 4 espècies, sucre, i regar-les amb el Porto, el xerès i l’armagnac. Deixar marinar 12 hores a la nevera. Durant aquest temps, girar-les 2 o 3 vegades en la seva pròpia marinada.

3- Treure el fetges de la nevera una hora abans de coure’ls. Ajuntar les parts apressant-les sobre elles mateixes.

4- Omplir una plata oval amb 2 cms. d’aigua. Posar-lo al forn a 150° C. I controlar l’aigua del bany maria a 70º.

5- Posar la terrina al bany maria sense cobrir. Deixar coure 40 minuts i verificar vàries vegades amb un termòmetre de cuina la temperatura de l’aigua que mai pot sobrepassar els 70º o 80º. Per rectificar l’excés de temperatura es pot afegir un xic d’aigua freda al bany maria.
6- Treure la terrina del bany maria i del forn, tapar-la. Deixar-la refredar lentament a temperatura ambient, i una vegada freda posar-la a la nevera. Abans de servir necessita com a mínim unes 12 hores de refrigeració. La terrina està al seu punt òptim al tercer dia després de fer-la.

Ingrédients pour 10 personnes :

2 foies frais crus de canard de 600 g pièce
12g de sel fin par kilo (idéal pour tous les gouts)
3 g de poivre blanc en poudre
1 pointe de noix de muscade râpée
1 pointe de 4 épices
1 cuillerée à café rase de sucre semoule
2 cl de bon porto
2 cl de xérès ou de bon cognac
2 cl de vieil armagnac.

Préparation et cuisson :

1- Préparer les foies gras en les dénervant autant que possible et en enlevant éventuellement les morceaux de graisse blanche à leur surface.

2- Coucher les 4 lobes ouverts dans le fond d’un plat ovale, les assaisonner de sel, de poivre, muscade, 4 épices, sucre, et les mouiller au porto, xérès et armagnac. Laisser mariner 12 heures au réfrigérateur. Pendant ce temps, les retourner 2 ou 3 fois dans leur marinade. (Pour la terrine de Borde Rouge, j’avais mis à mariner 16 h avec porto, cognac, une ½ cuillerée à café d’armagnac).

3- Sortir les foies du réfrigérateur une heure avant de les cuire. Refermer les lobes sur eux-mêmes. Disposer ensuite successivement, en les tassant bien, le premier gros lobe dans le fond de la terrine, puis les deux petits lobes, et enfin le dernier gros.

4- Remplir un plat ovale allant au four de 2 cm d’eau. Le mettre au four à 150° C. et amener l’eau à 70° .

5- Installer la terrine dans le bain marie sans la couvrir. Four en position « chaleur tournante » plus résistance de sole (celle du dessous). Laisser cuire 40 mn (proportionner éventuellement ce temps de cuisson au poids exact du foie cru). Il faut vérifier plusieurs fois avec un thermomètre de cuisine la température de l’eau du bain-marie : elle doit impérativement rester entre 70° et 80° (grand maximum). On peut ajouter un peu d’eau froide pour réguler la température.

6- Sortir la terrine du four et du bain-marie ; la recouvrir avec son couvercle, l’emmitoufler dans une petite couverture et la laisser refroidir lentement dans la température de la cuisine. Puis la remettre au réfrigérateur au moins une nuit avant de servir. Mais la terrine est meilleure si elle est préparée au moins 3 jours à l’avance.

1er PREMI XII CERTAMEN LITERARI - PREMIS RAMON VIDAL BESALÚ (Girona) 2006

MATÍ DE TARDOR

"...Vaig arribar novament a Besalú un matí de tardor. Molts anys enrera havia deixat la vila amb l’esperança de poder-hi tornar. El temps i la necessitat m’ho havien impedit amb la crueltat punyent i mastegada que, a vegades, el destí ens té reservat. Tots naixem quan i a on ens toca, i res podem fer per canviar-ho. Jo, que vaig sortir de la vila, amb una mà al davant i l’altra al darrera, sempre he estat cofoi del lloc on vaig néixer, i malgrat les adversitats que m’han tocat viure, de l’època de la meva naixença, tampoc he volgut mai fer-ne estelles. Amb els anys m’he adonat que a la vida no hi ha res de casual i que tot té un sentit, malgrat moltes vegades ens costa veure-ho. La relació causa - efecte, en el meu cas, ha estat suficientment benèvola com per sentir-me plenament realitzat. Ara, torno als braços del poble on vaig néixer, amb el bagatge que els anys i l’experiència han anat dipositant. Tinc però una sensació un xic estranya, entre emotiva i vanitosa, que em fa estar mesuradament intranquil. L’estretor econòmica que vivíem a casa em va fer decidir d’anar a cercar fortuna a d’altres parts del món. Vaig fer-ho més convençut de donar una alegria als meus pares que no pas per una necessitat personal de millora. Tot i que a casa hi havia necessitat, els meus progenitors sempre van tenir cura que no em faltés mai de res...."

Lluís Ferrés Planella

1er Premi categoria ADULTS

XII CERTAMEN LITERARI

PREMIS RAMON VIDAL - Besalú (Girona) 2006

1er PREMI SOLIDARITAT 2006 - Agrupació Antics Alumnes Bell-lloc del Pla (Girona)

L’AIGUA ÉS VIDA

"...Crec que vaig treure el nas a la cala molt abans de començar a caminar. La meva mare, hi apedaçava, primer de forma ocasional i més tard de forma permanent, les poques xarxes d’un vell pescador, que em va fer de pare fins que va morir. Del meu pare natural, me n’han explicat poca cosa i, pel que sembla, el mar el va engolir un mal dia de tramuntanada. La seva vida i la seva desaparició sempre han tingut, per a mi, aquell halo imprecís de misteri que fa frontera entre la realitat i la ficció.
La mare em portava lligat a la seva esquena amb un mocador de farcell, cenyit d’una manera tan especial com segura, mentre baixava pel corriol que mena a la cala entremig de pins perfumats.

A la cala hi vaig créixer, i, a la cala, si jo hagués pogut escollir, m’hi hauria agradat morir. Fou allí on vaig descobrir que l’aigua era la base de la vida i que d’ella depenien qualsevulla de les coses que m’envoltaven i que em podia imaginar. Fou allí, on les dues aigües, la dolça i la salada, marcaren la meva vida, com si aquella combinació a mode de còctel natural, hagués de segellar el meu destí i les meves inquietuds. Fou a la cala on vaig passar les millors estones de la meva infantesa, on la rebel·lia d’una prematura adolescència va marcar per sempre el meu tarannà, i on ja madur vaig compartir, sempre vora l’aigua, els millors moments amb el meu gran amic...."

Lluís Ferrés Planella
1er Premi Solidaritat 2006
Categoria 8ª ADULTS
Agrupació Antics Alumnes Bell-lloc del Pla (Girona)

NO ÉS DEMAGÒGIA: ÉS LA DEFENSA D'UN DRET

No és demagògia; és la defensa d’un dret.

Arran de les declaracions de la Consellera d’Educació, Sra. Marta Cid, en el programa “De la nit al dia” del proppassat 24 de novembre, en les que manifestava la demagògia barata que, segons ella, es feia en les protestes realitzades sota el lema “Dret a escollir”, voldria manifestar el meu total desacord.
La Sra. Cid, per higiene democràtica, no hauria d’ofendre alegrement a milers de pares que com jo, estem en desacord amb la prepotència i el rigorisme autoritari al que vol sotmetre’ns, ni tampoc acusar-nos de fer demagògia en les nostres lícites reclamacions i molt menys encara fer veure que som un grup d’opinió insignificant.
Ha d’entendre la Sra. Consellera, que el que ella cita com a demagògia, no és més que la legítima defensa del dret constitucional que tenim els pares a escollir el tipus d’escola que volem per als nostres fills, i que l’assajament moral al que som sotmesos a través de la nova política d’ensenyament, no fa més que evidenciar el poc tarannà democràtic que es practica des de la seva conselleria.
Per tant, no intenti Vostè, fer entrar el clau per la cabota (amb la seva de demagògia) i voler que ens empassem amb resignació i sense protestar, una llei que ningú entén. Amb respecte li recomano que reflexioni davant la impotència de milers de pares que ens sentim ferits en els nostres drets elementals.

No es demagogia: es un derecho de los padres.

Quisiera manifestar mi total desacuerdo con las declaraciones de la Consejera de Educación de la Generalidad de Cataluña, Sra. Marta Cid, realizadas el pasado 24 de noviembre en el programa “De la noche al día” del Canal 33 de la televisión autonómica catalana, en las que manifestaba la demagogia barata que, - según ella- se hace en las protestas realizadas bajo el lema “Derecho a escoger”. La Sra. Cid, por higiene democrática, no debería ofender alegremente a miles de padres que como yo, estamos en desacuerdo con la prepotencia y el rigorismo autoritario al que nos quiere someter, y menos aún, insinuar que somos un grupo de opinión insignificante. Ha de entender, la Consejera, que lo que ella cita como demagogia, no es más que la legítima defensa del derecho constitucional que tenemos todos los padres de poder escoger el tipo de escuela que queremos para nuestros hijos. Y que el acoso moral al que somos sometidos a través de la nueva política de enseñanza, no hace más que evidenciar el poco talante democrático que se practica desde su Consejería. Por lo tanto que no intente, la Sra. Consejera hacer entrar el clavo por la cabeza (con la suya, de demagogia), e intentar que traguemos con resignación y sin protestar una ley que nadie entiende. Con respeto le recomiendo que reflexione ante la impotencia de miles de padres que nos sentimos heridos en nuestros derechos más elementales.

Lluís Ferrés Planella

LA MÀGIA CONTROLADA O L'ESPERIT NATURAL EN L'OBRA DE PEP CAMPS - Octubre 2003

LA MÀGIA CONTROLADA Ó L'ESPERIT NATURAL EN L'OBRA DE PEP CAMPS - crítica d'art -

S’ha escrit molt sobre l’obra de Pep Camps, i al meu entendre força encertadament. Les opinions solen ser sempre bones quan més bona és la obra, o almenys així hauria d’ésser. Malgrat tot, i encara que no ho sembli, no n’hi ha prou amb bones paraules, hi ha d’haver quelcom més que ultrapassi aquest argument tan senzill. Sempre he considerat que és l’obra la que fa el crític i no a la inversa, i per aquesta raó consubstancial és lògic pensar que obres bones fan crítics bons, mai al revés. En tot cas tot és relatiu i tot és discutible (opinable), i més encara quan, a nivell general, l’ambigüitat artística actual és tan palesa.

L’obra de Pep Camps sobresurt per damunt de les altres indubtablement despullada d’ambigüitat. És compromesa, madura en el seu punt just, meditada i espontània a l’hora i mai, sobretot mai, deixa indiferent. És per això, que amb tota seguretat es pot afirmar que la seva obra, sigui quina sigui l’etapa que analitzem, s’aguanta. Podríem dir que s’aguanta en majúscules.

En l’argot artístic, dir que una obra s’aguanta o que una obra té força, equival a dir que l’artista sap el que es fa, en definitiva que té ofici. Aquesta és una de les característiques de Pep Camps, que es fa evident per sobre de qualsevol raonament estètic, la seva innegable professionalitat : el seu ofici. Crea i recrea, s’anima i es desanima, però resisteix. Resisteix amb el convenciment i la seguretat de que allò que crea és absolutament personal i que s’aguanta, amb tot el que aquesta paraula comporta. Insisteix en els seus raonaments i no es conforma fàcilment. Es cultiva molt, llegeix molt, i també viatja molt. Obra fronteres amb facilitat, sense angoixes ni enyoraments. Recorre el món de punta a punta respectant i aprenent de tot allò que va trobant.

És per això que, en la seva qualitat de compendi multicultural, la producció artística d’en Pep és indiscutiblement encisadora i genera en l’espectador quelcom màgic, quelcom, tot sigui dit, que va més enllà de qualsevol raonament argumentat. Penso ara en les composicions dels quadres de la sèrie dels pots d’essències on els plans es superposen amb màgica plasticitat. Cap dels elements hi és per casualitat o perquè hagi sortit d’una o d’altra manera, tot ben al contrari: és l’artista que els distribueix amb harmonia i amb serenor. Es fa difícil esbrinar quin és el real i quin és l’insinuat. És fa difícil garantir amb exactitud quin dels plans sobrepassa l’anterior i viceversa. Definitivament, aquesta màgia controlada que en Pep aplica a cadascuna de les seves obres, és la que estableix les regles del joc visual obra/espectador, i on al meu entendre rau tota la intencionalitat de l’artista en desprendre’s, gota a gota, d’una part important de la seva més sentida intimitat. Necessita deixar-la entreveure i fer-la sentir, encara que austerament, a cada instant

Recordo que fa pocs dies, quan vaig visitar el seu recent estudi al llogarret de Galliners, on actualment treballa i resideix de forma tranquil·la i necessària, va obrir-me de bat a bat el seu treball. Feia bastant temps que una obra no em sorprenia com la d’ell. Havia trobat quelcom diferent que em convenia veure. Per tant, continuo pensant que és certa aquesta connexió màgica que abans esmentava i que es refereix a la capacitat insinuada d’expressar la seva intimitat artística en la justa mesura, sense estridències. Perquè en Pep, al mantenir-se lluny dels recargolaments innecessaris, es mostra sempre artísticament tal com és: prudent, sensat i capaç . I aquest crec que és l’esperit de l’autor i també l’esperit natural de la seva obra, que la fa captivadora.


No voldria deixar passar l’oportunitat de referir un breu i encertat comentari que sobre l’obra de Pep Camps va escriure el reconegut arquitecte Pedro Azara amb el que estic plenament d’acord quan diu de Camps que: “...Darrera la seva indolència i la seva imatge s’amaga un dels millors i menys esforçats pintors joves espanyols, que sembla resistir-se a exposar-se i que prefereix jugar a jugar-se-la, com tot creador o poeta, totalment al revés d’un profeta...”

Doncs això.

Lluís Ferrés Planella
Galeria d'art SANT FÈLIX (Girona)

Octubre 2003

PARLONS D'AMOUR - version française - critique d'art a l'entour de l'expo d'Antonio G.Nicolas - octobre 2002

PARLONS D'AMOUR

Critique d'art - Expo Antonio G.Nicolas

octobre 2002

“Parlons d’amour”représente la manifestation plastique de la dernière réflexion artistique d’Antonio Nicolas, un questionnement avec des réponses courtes et souvent des pistes sur l’amour que l’auteur a essayé de méditer sans autre prétention que celle de l’exprimer artistiquement.

Bien que l’artiste ne l'eut postulé pas, le parcours ne fut pas facile. Les chemins qu’il entrapercevait s’entrecroisaient, s’enroulaient sur eus mêmes à partir des sensations vécues, lues ou observées ; qui, fréquemment, éveillaient de la tendresse, des sourires, des larmes et parfois de la rage.

Dans tous les cas Antonio Nicolas a su saisir, ordonner et exprimer dans un style personnel, influencé par le « pop-art », les plus caractéristiques, les a égrenés comme une grenade, en a distillé le message et s’est compromis à nous le transmettre. Couleurs et divertissement donnent forme au message ; concepts et substance jouent et se conjuguent avec les lieux communs qui nous attendrissent ou nous font sourire. Finalement, ce qui définit Antonio Nicolas et son œuvre, n’est autre que sa tendresse pour les personnes, pour la vie et pour l’amour.
Cette exposition nous parle de cela, avec toute l’originalité qui le caractérise, sa passion débordante nous offre son inégalable qualité.

Lluís Ferrés Planella

octobre 2002

PARLEM D'AMOR - crítica d'art - Octubre 2002

PARLEM D'AMOR

Crítica exposició de l'artista Antonio G. NICOLAS

octubre de 2002

“Parlem d’amor” representa la manifestació plàstica de la darrera reflexió artística d’Antonio Nicolás, un seguit de preguntes amb respostes curtes i moltes vegades nul·les sobre l’amor, que l’autor ha intentat meditar sense cap més pretensió que la de trobar quelcom vàlid per a expressar-lo a través de la seva creació artística.

Per bé que l’artista no pretenia que ho fos, el camí no ha estat gens fàcil. Les pistes que anava trobant a partir de la seva reflexió donaven sovint voltes sobre elles mateixes, es creuaven i recargolaven entre elles a partir de les sensacions viscudes, llegides o bé observades, que moltes vegades provocaven tendresa, somriures, llàgrimes i, algunes d’elles, també ràbia.

En qualsevol cas Antonio Nicolás ha sabut captar, ordenar i expressar a través d’un estil propi influenciat pel pop-art les més característiques, les ha desgranat com una magrana, n’ha destil·lat el missatge i s’ha compromès a transmetre’l. Color i divertiment, forma i missatge, concepte i essència juguen i es conjugen amb els tòpics, aquelles coses que ja es donen per normals i que per altra part mereixen una expressió de tendresa o bé un senzill somriure. Perquè, al final de tot plegat, el que defineix la realitat d’Antonio Nicolàs i la seva obra no és més que la tendresa per les persones, per la vida i per l’amor.

En aquesta exposició ens parla d’això, amb tota l’originalitat que el caracteritza i també amb tota la passió desbordada del convenciment que ofereix la seva innegable qualitat.

Lluís Ferrés Planella

octubre 2002

Escrit en el llibre QUIM HEREU I ELS PESCADORS DEL DESERT - Dodecalogia imaginària d'Egipte - GIRONA 2001

HA FLORIT EL SAÜQUER , i la primavera se’ns ha tirat al damunt ineludiblement. El llibre, la rosa i Sant Jordi ha anat passant com cada any i a poc a poc l’estiu climàtic, el que perceben els nostres sentits, com qui no vol comença a treure el nas i a fer vibrar amb la seva primària escalfor, els nostres instints més banals.

Quan arriba aquest temps, potser més que en qualsevol altra època de l’any, hom respira vivacitat per totes bandes i un formigueig constant sembla fer bullir la sang. Tota aquesta embriaguesa física i mental ve produïda pel benestar de la bonança climàtica que es regala en el nostre país. Al litoral les aigües encara netes d’algunes parts (poques) del nostre Mediterrani, tornen a cridar la nostra atenció de forma sistemàtica i la llum solar sembla posar-hi novament la vida mentre reclama una vegada més amb orgull la nostra mirada. A la plana tot s’infecta de verd i per tots els racons som capaços d’esbrinar-hi algun símbol de la vivesa que ens ofereix la natura. En els nius més amagats ja han nascut els primers pollets de la cadernera i muntanyes enllà, les crestes tímidament emblanquides per les darreres neus de la temporada, remarquen amb una prepotència virtual la seva resolta situació. No en va un rosari de calfreds ens pessiga la pell al contemplar les belleses que qualsevol dels racons del nostre país ens ofereix, sap enamorar-nos i tot esdevé dolç, tot sembla renéixer en el nostre interior.

Acabo de sortir del nou estudi que l’amic Quim Hereu té a Banyoles per visitar-hi el magnífic treball que hi ha realitzat i que és en essència el filtre de llargues hores de constància i meditació. Amb la modèstia colpidora que el caracteritza m’ha anat desgranant, com si d’una tavella de pèsols es tractés, peça a peça cadascuna de les obres que composen aquest treball, i he tingut l’ impressió, una vegada més de reviure el primer llibre que vaig tenir l’honor de compartir amb ell. Novament m’ha tocat introduir-me en els somnis surrealistes, les inquietuds pictòriques, els missatges intrínsecs del món de l’Hereu, aquest món que vaig començar a viure al voltant de l’any 1990 en la primera exposició que aquell incipient artista fa fer a la nostra galeria Pedreguet-Art a Amer. Eren els inicis, les beceroles, i la seva pintura ja emanava l’originalitat i l’entusiasme que encara avui desprèn. Llavors però, tot era incert i l’amic Quim encara portava el títol sentenciós de pintor poc conegut. El destí, la casualitat i el que avui dia anomenen “feeling” van voler que ens aventuréssim en un llibre dedicat a la vila d’Amer i que vam titular “TEMPUS FUGIT DEPRESSA” en clara al.legoria al missatge que portaven molts dels quadres que fins aleshores havia pintat. És en aquest punt on l’obra d’en Quim comença per mèrits propis a consolidar-se. S’endevinen traces singulars i comencem a parlar de sèries: Sèrie Amer, Sèrie Florència, Sèrie París, Sèrie Negra, etcètera, etcètera...

Des d’aleshores ençà, només la constància, la seva innata inquietud, la seva predisposició al treball i la seguretat en allò que pintava i pinta han fet possible el seu èxit. Podem parlar doncs d’un pintor complet i en fase expansiva: pinta el que vol i el públic li accepta a la vegada que li recompensa. Es desfà a cadascun dels temes, fon trossos del seu cervell recargolant imatges per servir al seu surrealisme autodidacte, beu de les fonts “chiriquianes” (De Chirico) i “dalinianes” (Dalí) amb un assedegament controlat i comprensiu sense desfer-ne ni el sentit ni l’originalitat, i per sobre de tot riu a cor plaent i es contempla a la vegada que intenta aprendre d’ell mateix.

Crec que no sabré mai si va més de pressa el temps o l’evolució de les imatges que nodreixen els seus quadres i per si tot això fora poc, tinc la sensació que l’Hereu ha arribat a controlar el seu destí i s’ha convertit en el seu propi personatge acomplint, endevino, d’aquesta manera un dels seus anhels.

S’ha tornat “home-branca” i ha brotat com el vell presseguer sol.lícit que deixava les seves branques a una senyora avorrida perquè fes mitja. Ha estat capaç, com el cargol xaruc, d’enfilar-se lentament per les escales del temps a la vegada que sentenciava un “Ni tu, ni tan sols tu, saps quan bella és la teva música” mentre el so acompassat d’un violoncel li feia cruixir la pell. S’ha passejat al damunt d’una carbassa flotant i ha contemplat amb el seu avi, des de la seva terrassa que separa el món real del món de l’Hereu, les llargues corrues de xiprers mentre recorda l’embriaguesa del gessamí florit. Ha compartit tertúlia amb el quartet de savis desconeguts i ha perdut jugant als escacs amb un colom sota la mirada atenta de la gran vaca sagrada. S’ha rendit als encants de les nimfes i ha mantingut l’erotisme exagerat i punyent del gran centaure del Pla de Martís mentre conversava amb l’ésser pensant que amb la seva megacefàlia filosofava sobre el sentit de l’humanitat. Ha estat capaç de comprendre el crit de l’home boig al desfigurar-se la cara a la vegada que amb la més ferma expressió ha recriminat la hipocresia dels caps mecànics per a refermar-los en la seva nua, deixada i hipòcrita imperfecció. Al captard s’ha convertit en el “petit trempaire” i ens ha conduït per les fantasies eròtiques mentre sentíem el rapsode recitant la falsa poesia del desert i un quartet de decapitats musicava amb tota cruesa la seva melodia. Amb el temps i amb els seus fabricants vol persistir més enllà dels segles, vol tenir, posseir i dominar àdhuc de forma reflexiva el tic-tac contundent i aclaparador. De forma gràfica s’ha convertit en la garsa dels somnis, prenent tot allò que brilla i que encurioseix la retina sense donar-li un valor real, copsant-ne només que l’anècdota ensisadora que la fa especial, l’ha filtrat i ens la presenta amb tota la seva complicada senzillesa.

I tot plegat, en aquest temps que ens fa viure a cada quadre, descobrim que malgrat la nostra nuesa perceptiva, tot lliga de forma magistral i els esdeveniments que a priori semblen desencaixar-se de forma ineludible, acaben per casar de la forma més sorprenent. Al contemplar cada obra, en les nostres reflexions, en el nostre divagar constant pel seu “tot plegat”, ens preguntem qui mou els fils, qui teixeix amb aquesta perfecció tot el que passa per bé i per mal en el nostre romancejar virtual. I és llavors quan tornem a ensopegar amb el personatge, amb l’amic, amb el company, amb l’artista, amb l’HEREU en definitiva, i tot torna a començar de nou perquè en el fons de tot, hom descobreix que la veritable realitat dels temes dels seus quadres és que només els entén ell i que nosaltres, humils espectadors no som res més que una simple anècdota amb la qual l’artista juga i es complau. Perquè per damunt de tot el que es pugui escriure o dir dels seus quadres, ell i només ell, els ha pensat, ell els ha paït, ell els ha patit i finalment els ha parit, per veure mentre es corrou de curiositat la nostra reacció al davant de la seva obra.
I aquest pensar, pair, patir i parir (la meva teoria de les quatre P) és en definitiva pel que m’ha explicat l’amic Quim, el vertader sentit d’aquest llibre que basant-se en els nous personatges de l’Hereu i a través d’una original dodecalogia imaginària d’Egipte, intenta fer un recorregut pel procés creatiu i l’elaboració de l’obra més recent d’aquest artista que ja té marcat el camí. Per fer-ho més entenedor, l’Hereu ens deixa gaudir per uns instants en aquest llibre,de la seva intimitat pictòrica i creativa.

Quan acabo aquest escrit, plou a Amer, i els cargols llauren un estel de babaiòs com un presagi tendenciós que assenyala el final. És tard i els meus nens ja dormen, suposo que les nenes de l’Hereu també. De sobte, en pensar-hi, noto que el temps ens ha passat de pressa com el llibre que vam compartir.
Els carrers són buits del guirigall quotidià i el taronger florit que vaig plantar amb els meus fills infecta el jardí amb la dolçor de la seva flaire cobdiciosa barrejada amb l’aigua de la pluja primera. Mentrestant a la costa de la Selva, un insípid temporal de llevant, torna poc a poc la sorra que el garbí d’aquest hivern s’endugué de les seves platges. La sorra neta perfuma de mar el litoral, i les capçades dels pins roquers trempen cap el cel en expandir la seva presència. Terra endins, els espàrrecs de marge i els alls tendres han format part de les millors truites de cada casa aquesta temporada, i la dolçor dels pèsols tendrals ha complagut els paladars més exigents. Els darrers tomàquets de penjar encara donen gust en rascar-los sobre la torrada que un raig d’oli farà brillar. Imagino la farigola com tenyeix de verd blavós els roquissars mentre a poc a poc va marcint les seves petites flors i amb aquesta pluja perfuma la nit tendra amb gran solidesa. Acabo i encara sento la primavera

La flor del saüquer regalima gotes enganxoses de pluja i la seva esplèndida bellesa ha estat compromesa per la foscor tot just encetada d’aquesta nit primerenca.

Novament en pensar en el xipolleig de l’aigua que endevino a l’exterior, retrobo nous elements que em recorden l’Hereu i els seus quadres. És just d’acabar, de no carregar el que segurament algú amb més gràcia s’hauria complagut en explicar. Per a mi, aquest moment ha esdevingut especial com tots els que he compartit amb l’artista, amb l’amic, amb el company HEREU a qui desitjo, en agrair-li la consideració que m’ha dispensat al convidar-me a participar en aquest llibre, la millor de les singladures colrada de l’èxit que amb tota seguretat mereix.

Lluís Ferrés Planella

primavera 2001

JOSEP MAS : La vida més enllà del color 2001

Crítica exposició JOSEP MAS - octubre 2001

Servo el record del primer contacte amb la pintura de Josep Mas com un dels més agradablement colpidors. La seva obra, riquíssima, traspua sensibilitat i ofici quan a través del color ens desgrana el seu missatge. Arbres, cingleres, rius i boscos representen el gruix temàtic d’aquest artista que gaudeix representant-los amb la seva visió impressionista. Així doncs la seva contemplació ens fa susceptibles i tal vegada ens predisposa a recordar amb intimisme les diferents estacions de l’any. Remarco especialment els temes de tardor que interpretats pels pinzells de Josep Mas remouen una atmosfera absolutament sentida i real. Les gammes cromàtiques, encertadíssimes, inclouen en gran mesura la manera d’ésser de l’artista i la seva habilitat per a transmetre a través de la pintura els seus sentiments i anhels. No en va en Josep fa molts anys que lluita, amb absoluta independència (importantíssim), per mantenir un estil propi i definidor, sense que tot això desdigui del total respecte que sent per totes les tendències i estils. Feia temps que la seva obra no veia la llum de forma extensa en una exposició completa i crec que val la pena aprofitar l’oportunitat per gaudir-ne a “plein air”, tal com el mateix artista reconeix que ha estat pensada i creada. És ben cert que fins i tot la seva marcada modèstia l’ha portat a desgranar la fredor incomprensible de la soledat mentre deixava pas a d’altres companys de cavallet. El reconeixement al seu art però, mai ha estat aliè als bons entesos que han trobat en la seva obra una vertadera expressió de la qualitat artística i el seu recés artístic voluntari com una forma més de reivindicar allò tan palpable com és la dignitat.

Lluís Ferrés Planella

DANESJORDI: Viure l'aquarel.la 1996

Resumir en poques paraules l’univers artístic de DANESJORDI resulta certament complicat, i més encara quan la personalitat de l’artista mereix una dosi més intensa d’atenció, primer com a homenatge a la seva trajectòria i també per l’amistat que d’un temps ençà hem anat enriquint. No cal parlar de la dificultat de la tècnica que utilitza, ni de la recerca del color, ni de la temàtica altament suggeridora, ni d’altres etcèteres, atès que fins a un cert punt tot això pot resultar comú i comprensible en una persona que hagi estat dotada amb aquesta habilitat. El que realment corprèn en tota l’obra és la seva originalitat, fruit de la passió de l’artista per aconseguir quelcom diferent, per desmarcar-se de convencionalismes i sobretot per demostrar que la creativitat raonada no té límits. Per tot això i molt més DANESJORDI ha creat el seu propi estil, i és aquest el motiu pel qual la seva obra està plenament reconeguda i acceptada. Certament les aquarel·les de DANESJORDI reflecteixen quelcom més que sensacions, transmeten amb diferència la mestria de l’originalitat.

DANESJORDI resulta ciertamente complicado y más aún cuando la personalidad del artista merece una dosis más intensa de atención, en primer lugar como homenaje a su trayectoria y también por la amistad que de un tiempo a esta parte hemos ido cultivando. No hace falta comentar la dificultad de la técnica que utiliza, ni de la búsqueda del color, ni de la temática altamente sugerente, ni de otros etcéteras puesto que hasta un cierto punto todo esto puede resultar común y comprensible en una persona dotada con esta habilidad. Lo que realmente sorprende en toda la obra es su originalidad, fruto de la pasión del artista para conseguir algo diferente, para desmarcarse de convencionalismos y sobretodo para demostrar que la creatividad razonada no tiene límites. Por todo esto y mucho más, DANESJORDI ha creado su propio estilo y es este el motivo por el cual su obra está plenamente reconocida y aceptada. Ciertamente sus acuarelas reflejan algo más que simples sensaciones, transmiten con diferencia la maestría de su originalidad.

Summarising the artistic universe of DANESJORDI in a few words is most definitely a complicated task, still more so when the personality of the artist merits a more intense degree of attention, firstly in homage to his trajectory and also due to the friendship which we have cultivated for some time. It is unnecessary to speak of the difficulty of the technique which he uses, of his search for colour, of his highly evocative themes, nor of other etceteras, since up to a point all of this may seem normal and comprehensible in a person who has been gifted with this skill. What is truly breathtaking in all of his work is its originality, the fruit of the artist’s passion to achieve something different, to distance himself from conventionalisms, and especially to demonstrate that reasoned creativity has no limits. For all of these considerations, and more, DANESJORDI has created his own style, and this is the reason why his work is widely recognised and accepted. There is no doubt that DANESJORDI’s watercolours reflect something more tan sensations, they convey fully the mastery of originality.

Résumer en peu de mots l’univers artistique de DANESJORDI est très certainement compliqué, et plus encore quand la personnalité de l’artiste mérite une attention plus intense, tout d’abord comme un hommage à sa trajectoire et aussi à cause de l’amitié que nous avons, depuis de longtemps, cultivé. Il n’est pas nécessaire de commenter la difficulté technique qu’il utilise, ni la recherche de la couleur, ni la thématique très suggestive, ni une longue liste d’etcetera, car tout cela peut , jusqu’à un certain point, apparaître commun et compréhensible chez une personne dotée de cette habilité. Ce qui surprend vraiment dans toute l’œuvre, c’est son originalité, fruit de la passion de l’artiste pour obtenir quelque chose de différent, afin de se démarquer des conventionnalismes et surtout pour démontrer que la créativité raisonné n’a pas de limites. C’est pour tout cela et pour beaucoup plus encore, que DANESJORDI a créé son propre style, et c’est la raison pour laquelle son oeuvre est pleinement reconnue et acceptée. Il est certain que ses aquarelles reflètent quelque chose de plus de que simples sensations, elles transmettent avec différence la maîtrise de son originalité.

Lluís Ferrés Planella